Mots arribats d'ací d'allà  

Els mots ens arriben de tantes maneres...  Amics que comparteixen, llibres o articles que llegim, correus electrònics, frases anònimes pel carrer...   

         He creat diverses "capsetes" per als mots d'altri:  

         . una, els "mots regalats", per a aquells que m'han arribat així, regalats, per gent ben diversa; si me n'han donat permís, he posat el nom de qui els ha confegit i me'ls ha obsequiat.   

          . l'altra, per a mots que he anat trobant i que m'han semblat, per motius que varien en cada cas, "necessaris".  

           . finalment, per a aquells pocs mots, però que diuen tantes i tantes coses. S'anomenen de tantes maneres: cites, refranys, sentències, aforismes... Tant se val. Els veia tan breus, tan aparentment poqueta cosa, que els he fet un espai propi només per a ells.  

Aquí i ara, hi vull deixar un poema de la Marta Blancafort, que amb només dotze anyets tenia la mort ben a prop:    

Si un dia caus, aixeca't ràpidament
que la vida no t'ha estat donada per a anar per terra.
Aixeca't i torna a mirar l'hortizó amb ganes.
Aprèn de la ferida que t'has fet.
Omple't de força i de coratge i pensa
que pots vèncer totes les pors i temors.
Descobreix que ets un ser únic i irrepetible,
viu amb il·lusió el dia a dia
i pensa que l'avui no es repetirà més
i que el demà no és un dia segur.
Ànim i endavant.  

La Maria Oleart, la marona d'en Pere, va crear aquest poema que ell va portar al cor i a la memòria tota la vida. L'havia musicat i tot. Com que no volia que es perdés perquè no l'havia trobat enlloc (ni la seva filla no el tenia), vaig demanar-li que me'l dictés pocs dies abans que morís, dies que el tenia sovint a flor de llavis, tot i les dificultats creixents per a parlar. Així que la puntuació és, bona o dolenta, meva:  

Sembla que està tot dit.
Poc bé fan unes paraules,
poc diran les gates maules
que em miolen dins del pit
i es volen fer escoltar.
Si està de sobres dit tot...
Esgarrapen amb un mot
i mosseguen amb la mà;
i parlen i em fan parlar
missatges vells i sabuts
que fa temps quedaren muts
i no es poden esborrar.

Sembla que està dit tot,
i callo silencis de mudes cançons.

Ja està dit tot.
Que dormi el pensament
dins de la gorja.
                Maria Oleart

Aquest poema de Juan de la Cruz va estar en boca d'en Pere els últims dies de la seva vida amb nosaltres. Deia que descrivia perfectament l'experiència que tant l'havia colpit i que volia compartir:   

Entreme donde no supe
y quedeme no sabiendo,
toda ciencia trascendiendo.

Yo no supe dónde estaba,
pero, cuando allí me vi,
sin saber dónde me estaba,
grandes cosas entendí;
no diré lo que sentí,
que me quedé no sabiendo,
toda ciencia trascendiendo.

De paz y de piedad
era la ciencia perfecta,
en profunda soledad
entendida, vía recta;
era cosa tan secreta,
que me quedé balbuciendo,
toda ciencia trascendiendo.

Estaba tan embebido,
tan absorto y ajenado,
que se quedó mi sentido
de todo sentir privado,
y el espíritu dotado
de un entender no entendiendo.
toda ciencia trascendiendo.

El que allí llega de vero
de sí mismo desfallece;
cuanto sabía primero
mucho bajo le parece,
y su ciencia tanto crece,
que se queda no sabiendo,
toda ciencia trascendiendo.

Cuanto más alto se sube,
tanto menos se entendía,
que es la tenebrosa nube
que a la noche esclarecía:
por eso quien la sabía
queda siempre no sabiendo,
toda ciencia trascendiendo.

Este saber no sabiendo
es de tan alto poder,
que los sabios arguyendo
jamás le pueden vencer;
que no llega su saber
a no entender entendiendo,
toda ciencia trascendiendo.

Y es de tan alta excelencia
aqueste sumo saber,
que no hay facultad ni ciencia
que la puedan emprender;
quien se supiere vencer
con un no saber sabiendo,
irá siempre trascendiendo.

Y, si lo queréis oír,
consiste esta suma ciencia
en un subido sentir
de la divinal esencia;
es obra de su clemencia
hacer quedar no entendiendo,
toda ciencia trascendiendo.

Sovint els alumnes més difícils són els més interessants. Així passà amb en Miquel, que, davant el repte de fer un text amb tantes esses com fos possible, en set minuts va tenir fet aquest: 

Susurrándote al oído
Erizándote hasta el vello del seso
Aquí mi control ya se ha ido
¿Y todo por darte un beso?

No digo que sea uno rápido
Tampoco demasiado espeso
Con uno dulce ya me basta
Melosos labios que reclaman beso

Siseándote que me gustas
Siseándote que lo espero
Siseándote que te necesito
Siseándote que te quiero
                                                                             8-4-15

La Joana Raspall. Ai, la Joana! Quina meravella de poesia ens va regalar aquesta dona meravellosa:
  Festa de Lectors de Cavall Fort 2013
T’ompliré el bressol
de palleta fina
sense gens de boll,
sense gens de pols.
Encendré un bon foc
perfumat d’espígol
per fer-te el son dolç.

Cobriré el teu cos
amb llençol blanquíssim
mig teixit amb glòria,
mig cosit amb creus.
Et faré de flonjos
borrallons de llana
un mantell pels peus.

Et cantaré un bres
amb la veu més dolça,
i quan ja t’adormis
et besaré el front.
Després, de puntetes,
tancaré la porta
perquè no et desvetllin
els sorolls del món.

Joana Raspall
NON-NON DE NADAL                

• Mots compartits
• L'Imma
• Els textos de l'Imma
• L'espai d'en Perot
• Mots arribats d'ací d'allà  
  • Mots regalats 
  • Mots necessaris
  • Pocs mots, però...   
  • Mots que m'han fet riure
• Imatges
• Música
• Joietes d'Internet
• El bloc
• Erol de mots
• Calaix de sastre