mots
a la xarxa
Agost
Dilluns, 11 d'agost de 2025
Només és amor si sap deixar anar. I ho fa.
Dilluns, 18 d'agost de 2025
Dins o fora de què?
Dimarts, 19 d'agost de 2025
La por no és més que pensaments sobre el futur que m'he cregut, fum negre d'un foc que he encès i mantinc.
M'arriba notícia que en Jorge Ferrari -l'amo d'en Chetu- ha mort. Ploro que ja no el podré trobar pel carrer, al supermercat, escoltar les seves paraules sempre amables... Ploro perquè m'he quedar òrfena de la seva presència física. I em trobo recuperant records de moments amb ell, assaborint novament la seva exquisida bonhomia, agraint haver-lo tingut en la meva vida. Per la resta, silenci i pau.
Divendres, 22 d'agost de 2025 (La Cova de Manresa)
"No el mucho saber harta y satisface al ánimo, mas el sentir y gustar de las cosas internamente". (Ignacio de Loyola)
"El conocimiento que se da en el `corazón´, en el centro íntimo de cada persona, es el que realmente puede satisfacer y dar sentido a una vida". (Mari Luz de la Hormaza)
He vingut a recordar que ja he arribat al lloc d'on mai vaig sortir.
És entre veus i soroll on cal pregar i dur el silenci al cor.
El sagrat cor no és un òrgan que pateix; és un cor que il·lumina. Ens és mostrat perquè puguem ubicar-lo en nosaltres. You got it, brother! And now you show us the way.
La vida espiritual és el que hi ha entre retir i retir, entre experiència mística i experiència mística.
Avui, que fa sis anys de l'inici del procés de mort conscient d'en Pere, se'm fa tan present, fins i tot en somnis... La nena que no vol perdre el germà, la dona que no vol perdre el company demanen atenció; els la dono. Tota, fins que arriba la pau i poden obrir els punys, deixar anar.
Estimar implica deixar anar. Sempre.
En aquest lloc, construït damunt un espai tan important en la trajectòria d'Ignasi, investigo un xic sobre la seva espiritualitat. Trobo que, per a ell, les bases sòlides per a una vida són:
- prendre les regnes de la pròpia vida.
- "nosce te ipsum". "Ordenar el deseo", conèixer "de qué pie cojeo", els propis límits, les pròpies trampes.
- integrar el fracàs.
- buscar la voluntat de Déu en la nostra vida, en el nostre entorn.
- viure des de la gratuïtat i l'agraïment.
Jo soc, diu el Senyor.
Dissabte, 23 d'agost de 2025 (La Cova de Manresa)
NOSCE TE IPSAM. No mentalment, no en una experiència passatgera. Conèixer-me com conec la meva mà, íntimament, sens dubte.
Les lectures bíbliques em porten un munt de vegades el mot "Israel", ara que el genocidi a Gaza és un clam. Ocasió genial per a observar els judicis i recordar que no en puc pas fer.
M'arriben, a més, xerrades d'en Juan Miguel Zunzunegui, que trobo ben aclaridores. Per exemple,
I aquesta tarda, en el parc de la Seu, un noi amb qui converso agradablement s'acomiada de mi preguntant-me com em dic; i tu? Israel. Les "sincros", de les quals ara recordo aquesta, són tan habituals, tan descarades, que, si no vull veure que això és una coreografia, m'hauré de posar ulleres de sol. Ai, no! Si ja les duc, i ben gruixudes.
Pau. No és no guerra. És acceptació del que hi ha. Confiança que allò que hi ha és el millor possible ara i aquí. Obrir-me al que allò em pugui portar a viure, a fer, a sentir.
Hi ha un lloc on ara mateix puc establir la pau: en la meva ment.
Res a perdonar, quan s'estima. L'amor sempre és incondicional; si no, és intercanvi, mercadeig...
Tot un gimnàs, això de la vida. Que llaminera la complicitat en la rialla en criticar juntes algú altre! Que enginyosa puc ser en crear un bon sarcasme, pura poesia! Però no, gràcies! Recordo com en Pere va llançar lluny totes les ironies, fins i tot les que pretenien ser afectuoses.
Diumenge, 24 d'agost de 2025 (La Cova de Manresa)
Tots, tot és de condició divina. Jesús se n'adona i ens ho mostra, obre camí.
"La voluntat de Déu"? El que ara té lloc. Res, res de res pot succeir sense la seva voluntat. Què en fem, com decidim viure-ho (amor/por) sí que és cosa nostra.
Llegeixo l'escena de l'anunciació. Maria accepta la voluntat que Gabriel li transmet; evoco quan ho vaig fer jo. Veient el que he viscut fins ara, no deixaria de dir el mateix sí. Sí, malgrat tot, tot; vingui el que vingui.
Dilluns, 25 d'agost de 2025 (La Cova de Manresa)
"La divinitat respira a través de mi".
D'on m'ha de venir el permís per a veure-hi clar? En quines mans l'he dipositat?
"Ser en aquest món sense ser d'aquest món". Sona molt guai, molt cool, però què en faré de la meva manífera necessitat de pertinença? Aquest és el meu lloc. És una merda de lloc, sí. Guerres, injustícies, pors, dolors... Però és casa. Com la criatura que defensa el seu pare maltractador; és el seu pare.
Tinc por. I sí, sé qui té por. Alguns n'hi diuen "ego". Puc estimar-lo prou com per abraçar-lo contra el meu pit perquè no vegi com saltem? No en tinc prou dient-me que, de fet, ni existeix; que és un sistema de pensaments.
Trascendir-lo. Dir-li: "Gràcies pel consell, per l'advertiment, l'avís de perill de mort. He decidit que vull saber què soc, vull veure-hi clar, i ho faré", agafar-los la mà a Jesús i a Pere i saltar. Deixar-me caure. Deixar-me relliscar pel tobogan. Suaument, valentment, decididament.
Escolto Zunzunegui sobre la Pasqua i la resurrecció:
N'extrec: Pasqua es tracta que ressuscitem nosaltres. Per a ressuscitar, hem de baixar al nostre inframon i tornar-ne radicalment canviades. És el viatge de l'heroi: passar d'Egipte / esclavitud / foscor / matèria / ment plena de por a la terra promesa / llibertat / llum / esperit / ment sanada per l'amor. Fe no és creure irracionalitats; és estar convençuda, saber que tot anirà bé perquè Déu és. La terra promesa és la unió amb Déu, que té lloc a la meva ment a través d'un pas, un salt, un morir i ressuscitar.
Només els ulls del cos veuen limitacions.
Dimarts, 26 d'agost de 2025 (La Cova de Manresa)
Atenció al contingut de la ment.
Que la prioritat sigui treure els obstacles a l'amor, les diverses formes que la por pren en cada moment. Sense ells, l'amor s'estén: és la seva naturalesa.
Mc 10, 17-22. L'home ric, que ja obra bé segons els manaments, Jesús se'l mira i l'estima. Li diu que s'ho vengui tot i ho doni als pobres. L'home queda "abatut, i se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns". Si no n'hagués tingut, que fàcil. Res a perdre. La dificultat no ve de què tenim fora, sinó de la por que tenim a dins de perdre-ho; de l'aferrament que tenim, de fins a quin punt ens hi identifiquem. "Si perdo els diners, què perdo de mi?" "Perdre - tenir: com m'hi relaciono?"
Llegeixo "A Dios le desagrada..." Antropomorfisme que em fa saltar. I "la voluntat de Déu"? No faig el mateix?
Déu és. No hi ha res que no sigui Déu. L'infinit oceà en què crec ser una gota separada de la resta, que jo projecto en la meva ment, tot creant el món a cada instant.
Déu és amor, pur silenci i pau, que s'expressa momentàniament (sic) en allò que n'hi dic món -jo inclosa-; aquesta expressió oblida el seu origen -l'amor- i apareix la por i les infinites maneres de demanar amor.
Déu s'expressa, s'estén en el Fill -un, també un amb Ell-; res pot tenir lloc sense la seva "voluntat" perquè no hi ha res més. D'aquí que la seva voluntat sigui que jo visqui el que percebo com ara i aquí, l'eterna dansa de la vida.
Dimecres, 27 d'agost de 2025 (La Cova de Manresa)
ESTIMAR-HO TOT.
Diu Byron Katie
Life is simple. Everything happens for you, not to you. You don't have to like it... it's just easier if you do. (La vida és senzilla. Tot passa per a tu, no a tu. No cal que t'agradi... és més senzill si ho fa)
Our job is unconditional love. The job of everyone else in our life is to push our buttons. (La nostra tasca és amor incondicional. La tasca de totes les altres persones en la nostra vida és prémer-nos els botons)
Fear has only two causes. The thought of losing what you have and the thought of not getting what you want. (La por només té dues causes. Pensar que perdem el que tenim i pensar que no aconseguim el que volem)
When we stop opposing reality, action becomes simple, fluid, kind and fearless. (Quan deixem d'oposar-nos a la realitat, l'acció esdevé simple, fluïda, amable i sense por)
Em venen els mots d'una altra dona, Teresa de Jesús, en aquest poema tan potent: Alma, buscarte has en Mí.
Llegeixo l'escena en què Jesús renta els peus als seus deixebles; Ignacio proposa que imaginem que ara ho fa amb nosaltres. No sento que Jesús estigui per damunt ni per sota meu. El veig com aquell que ja ha passat el rierol i espera a l'altra banda per si em cal la seva mà -impossible res més quan es transita el camí de l'amor-. El peu damunt la pedra el poso jo. De fet, a l'altra banda hi soc Jo havent travessat.
Em veig a Mi rentant-me els peus, estimant-me. Som un en amor (redundant, ja ho sé).
L'Eucaristia. "Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat" (ho repeteix en l'últim sopar; és el seu manament). Menjar junts ens uneix i segella un compromís de comunitat. Integrar el cos místic de Crist segella un compromís que venç l'aparent separació, que tant ens pot doldre; referma la metàfora que som U.
Dijous, 28 d'agost de 2025 (La Cova de Manresa)
En Pere signava els seus correus amb "Estima i fes el que vulguis", paraules d'Agustí d'Hipona. Avui recuperem aquesta joia de poema, també obra seva:
¡Tarde te amé, hermosura tan antigua y tan nueva,
tarde te amé! y tú estabas dentro de mí y yo afuera,
y así por de fuera te buscaba; y, deforme como era,
me lanzaba sobre estas cosas que tú creaste.
Tú estabas conmigo, pero yo no estaba contigo.
Reteníanme lejos de ti aquellas cosas que,
si no estuviesen en ti, no existirían.
Me llamaste y clamaste, y quebraste mi sordera;
brillaste y resplandeciste, y curaste mi ceguera;
exhalaste tu perfume, y lo aspiré, y ahora te anhelo;
gusté de ti, y ahora siento hambre y sed de ti;
me tocaste, y deseo con ansia la paz que procede de ti.
Agustín de Hipona
Las Confesiones
Entenc ara per què el conte de l'elefant i la formiga em feia plorar cada cop que sentia com en Pere l'explicava. L'amor porta a l'elefant a confiar absolutament i obeir "sense dubtar un instant" quan la formiga li diu "Segueix-me!". Allí estamos!
Recupero la metàfora de la bombolleta, que es desfà i, alliberada l'aparent identitat, s'adona que sempre ha estat, que és oceà.
Un jardiner em regala unes paraules de gran força: ha caigut un arbre que estava malalt. L'estan acabant de treure per poder-n'hi posar un altre. Els costa i, quan jo passo pel costat, sento que un diu: "Encara queden arrels". Exacte! Quina arrel tiba encara, ara que sento resistència? La puc localitzar, atendre-la i permetre que s'alliberi.
Em recorda el símbol que presideix la sala de meditació: el bol, que ha de ser buit si volem que hi pugui entrar la llum.
Divendres, 29 d'agost de 2025 (La Cova de Manresa)
Déu decantarà tots els obstacles per passar de l'obscuritat de la matèria a la llum de l'esperit, però primer jo haig de fer un salt de fe (la trompa de l'elefant).
La llavor ressuscita en arbre.
Diumenge, 31 d'agost de 2025
Després de tenir-lo molt i molt present tots aquests dies, en què he acompanyat la passió i resurrecció de Jesús amb les del meu company de vida, evoco avui aquell 31 d'agost de fa sis anys, quan en Pere va demanar ser sedat. "Deixa'm anar", em diu avui. Sento que té tota la raó i obeeixo. L'artell del polze dret ha deixat de tibar i fer mal.
Powered by CMSimple - Diseny de Perot. - CMSimple Legal Notices - Formulari de correu - Darrera actualització: November 06. 2025 18:26:02 - Inici de sessió
Mots a la Xarxa està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons