mots
a la xarxa
Novembre
Diumenge, 5 de novembre de 2023
Dies d'hospital amb la mare. Sembla que una infecció d'orina, però la fan estar aïllada: implica que ens hem de guarnir amb bates, mascareta i peucs, però podem estar soles. Les vistes de l'habitació de planta, les millors de l'hospital de Mataró.
Aquesta tarda es queda la Susi, però jo no tinc cap pressa per marxar. Estem estranyament, joiosament alegres, juganeres, mentre la mare seu a la butaca, diu que està molt bé, se la veu gaudir de la nostra companyia, del so de les nostres rialles, i s'endormisca; vinga a despertar-la, que s'ha de dormir a la nit. Mirem juntes la posta de sol, vermella, esplèndida, però de seguida torna a tancar els ulls, anant cap endins. La veig començant a marxar. Quan, finalment dic que me'n vaig, m'agafa les dues mans, em mira als ulls i diu amb una intensitat enorme "Que tot el vagi molt bé!".
Cert, demà m'operen -Déu meu, del lloc on van tallar el cordó que ens va unir aquells mesos. I no em fa gens de gràcia. A més, ara faria falta per ajudar la Susi...
Una altra sincronicitat amb la mare: demà totes dues durem bata i serem cossos en mans d'altri.
Mariona envia missatge: "Estàs trucable?" Clar. I em truca. Ara li necessito per a això: dir a algú que m'amoïna com veig la mare, sentir com m'ofereix companyia i suport.
Sento que em cal cremar sàlvia, que guardo per a ocasions especals.
Dilluns, 6 de novembre de 2023
Ha mort la mare.
Estalviant feina, com sempre. Just quan la Susi s'anava a quedar sola per cuidar-la.
Coincidint amb la resolució quirúrgica de la meva hèrnia umbilical, ara aplaçada.
Deixant-nos lliçons d'amor i capacitat d'adaptació, de saviesa; deixant-nos un buit en la forma, que ja comença a fer mal.
Dimecres, 8 de novembre de 2023
Els mots cauen retuts davant tanta intensa tristesa.
El llac, l'estany de la meva ment encara està remogut pel roc enorme que hi ha caigut al bell mig.
Silenci i paciència. Llum i consciència. Amabilitat.
"Hi ha ferides que triguen molt a curar" (Maria, la meva físio).
Deixo aquí enllaçat el text que la Susi i jo vam llegir al funeral; el recordatori, clar, duia la foto d'una rosa.
Dissabte, 11 de novembre de 2023
Muntanya russa. És a dir, normal.
Torno a fer la volta nocturna "entre passos" sentint la tristesa. L'observo sobretot a la zona lumbar-ronyons: el que fallà i matà la mare.
Ganes grosses de beure alcohol. Anestèsia. Em poso un ditet de ratafia amb un glaçó; en bec la meitat i, després responc obedient a la intuïció: ja n'hi ha prou. Costa mantenir la rutina que em fa bé, però no hi falto.
Diumenge, 12 de novembre de 2023
És dur d'admetre perquè connecta amb la por, però el que em digué l'Edu és cert: la mort de la mare em col·loca en la primera línia de sortida cap a la meva, de mort. Tant se val el pensament de "no soc aquest cos", arriba la por. Surt, però, al rescat el meu estimat "No sé". No sé i puc sentir el cor obrir-se.
Tot, tot està sent projectat, col·lapsat d'ona en partícula. Tot, el personatge que ara escriu, també. Ho observo. Miro cap enrere, a la recerca del projector, a la recerca de la font de llum, que noto com qui sent que l'estan mirant.
Dilluns, 13 de novembre de 2023
Havia d'anar a ajudar la Roser. És ella qui ve a fer-me costat, a escoltar-me, a ser-hi com ella sap. Em deixa, a més, verdura i una poma de relleno.
Parlant amb en Francesc, m'ho sento dir: "Fa tant mal que no m'ho puc empassar". Bingo! La molèstia a la tiroide quan faig TRE! Ell em comparteix el que ha vist d'ençà que em coneix: "Aquesta dona no para", i veig la mare. Em veig identificant-m'hi, volent ser ella, mimetitzar-m'hi. Cal deixar-ho anar.
Dimarts, 14 de novembre de 2023
Sento en Pere: "Tu no ets el que veus al mirall. Encara has d'identificar-te menys amb ta mare. Plora totes les llàgrimes, no en deixis cap; però recorda que ploren pel passat que creuen haver perdut, que no existeix".
Dimecres, 15 de novembre de 2023
Vaig a ca l'Eudald. El cos està bé, tret de... els ronyons (rialla). Com somatitzes, diu. Està tot bé, doncs. Anem a dur les melmelades a la Montse. Sona el meu telèfon i sí: com fa unes setmanes, en el mateix lloc, em tornen a citar per a l'operació de l'hèrnia. La Montse diu que ma germana faci el que vulgui, que ella ve amb mi: està clar que la citen.
Sento la mare amb mi, mentre venen imatges del passat juntes. "Mirem-les, mare. Gaudim de l'àlbum. Agraïm-lo".
Dissabte, 18 de novembre de 2023
Sento la mare a veu sistèmica, on l'Ester diu que ha arribat com una flor, on jo canto "La Rosa" i una companya diu que li agrada més l'olor del cafè que el seu gust -just el que deia la mare.
Durant l'assaig puc intuir-la gaudint de la música, ara que ni el temps ni l'espai la condicionen.
Ara, mentre escric, miro les venes de les meves mans i connecto amb la por a la vellesa, a la mort, al dolor, a la malaltia... Surt al rescat el "no sé". I penso que no vull rescats, que tot plegat ve perquè ho visqui i, com a molt, que indagui a partir d'aquest "material".
La Rosa diu que el fred no passa. Que la boira cobreix l'horitzó amb teranyines que ennueguen. Que la il·lusió es trenca en fragments indescriptibles.
"No hi ha angoixes aquí.
No hi ha calor, ni claror".
On?
"Al cor de la gent que no estima".
Per què me'n parles?
"No oblidis estimar.
Aquí és tot el que hi ha".
Per què em parles de persones que no estimen?
"No estimar és l'infern. No vull que vagis a l'infern".
Com estàs tu?
"La glòria és aquí".
Sento la presència del pare, la seva olor. Estàs amb ell?
"Som un. No hi ha un i altre.
Em sents en el teu cor?"
Sí, batega fort.
"Segueix-lo. Ell et guia".
Gràcies, mare!
"T'estimo".
Jo també a tu.
Dimarts, 21 de novembre de 2023
A "Movimiento vital" fem un cercle de llum. Sento la tristesa acollida en el meu camp de consciència.
Assec una nena a la meva falda. És la mare i la falda és la de la seva*. Una abraçada i la sento volar lliure, feliç. Llum al cor.
*La mare em va explicar que tenia el record de la seva, de mare, no deixant-la seure a la seva falda.
Recorda l'Astrid la pregària: Déu meu, dona'm serenitat per a acceptar el que no puc canviar, valor per a canviar el que sí puc i saviesa per a distingir un i altre.
Dimecres, 22 de novembre de 2023
Aniversari de la Lluna -8 anys, ja.
En Francesc opina com la Vida: "Para!", i em recomana el "Curso de autorrealización" d'Antoni Blay Fontcuberta, el llibre Born to be free de Jack O'Keefe i fer algun recés de silenci.
Viure el silenci. Com "ressona" això. Com la crida d'una llar llunyana i llargament enyorada.
Dissabte, 25 de novembre de 2023
No sec a escriure tot el que podria ser interessant perquè sento que està sent un temps molt intens, fèrtil i alliberador.
Sí anoto una novetat que m'ha agafat per sorpresa: catorze dones seuen, al voltant d'una petita sala. S'engeguen tres converses alhora. Fins que qui seu al meu costat no em mostra un lleuger desacord, no m'he adonat que jo seia plàcidament, mirant una i altra, present en el cos i el moment. Ni rastre del meu desig de tornar a l'ordre. És el que hi ha i ho observo.
He observat, també, quan jo volia dir una cosa i no trobava espai per a introduir-la, un tel de crispació ha aparegut i l'he deixat caure: "Deixa-ho, no toca dir-ho". Pau.
Diumenge, 26 de novembre de 2023
Vaig comprar els llibres de la Fina Miralles. Havia decidit no portar més llibres a casa; cert, però vaig sentir que aquests arribarien a qui calia a través meu. Aquest matí se m'acut si no els podria regalar a Susi. De moment, començo a llegir-los jo. El primer, "Paraules fèrtils".
"L'escriptura com una manera d'ordenar un món en constant moviment, el món de la vida i la convivència humana."
"En aquest moment de la meva vida em sento com un vaixell que es prepara per a una llarga travessa de la qual no hi ha retorn. La partida és per sostindre a dins meu moltes mogudes interiors però especialment fer desaparèixer aquest jo, el centre del món, l'egocentrisme que arrosseguem des del Renaixement"
Antonio Blay parla de fer conscient allò inconscient com a mecanisme de sanació: "La parte que mira no está condicionada".
Dilluns, 27 de novembre de 2023
On té lloc aquest dolor? En la meva consciència. Meva? Només n'hi ha una. El líquid on es formen les bombolletes que creiem ser.
Dimarts, 28 de novembre de 2023
La metàfora del gos que torna amb el seu amo, i es va distraient pel camí. El desig de despertar com un os que distreu el meu gos. Em manté en el somni, perquè és part del somni.
Aquest és el perfecte instant en què el misteri s'experimenta en "mi", aquesta bombolleta.
Missatge?
Ja està tot aquí. Descansa.
Què faré si no et busco?
Viure. Allà hi soc jo.
Et lliuro els meus "hauria".
Estan bé on són. Només no els deixis portar el cotxe de la teva vida.
"Confia. El que ha de ser serà", li arriba a la Carmen.
"Respira i omple els pulmons", ens recorda a través de la Yoli.
No hi ha distància.
Powered by CMSimple - Diseny de Perot. - CMSimple Legal Notices - Formulari de correu - Darrera actualització: November 06. 2025 18:26:02 - Inici de sessió
Mots a la Xarxa està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons