mots
a la xarxa
Agost
Acabo juliol i començo aquest mes a l'Alta Garrotxa, ben a prop de Beget, a prop de Monars, tant terra d'en Pere, fent un recés amb la Gemma Polo.
En recullo algunes notes:
Sostenir l'anhel sense nom com qui sosté un pètal de rosa. Obrir-m'hi en la confiança que tot és com i quan ha de ser. 
"Fem un rappel?" Re-cordar i deixar-se caure. Ell me'n va ensenyar, ell em va deixar la pista per a ser aquí.
Que íntim aquest silenci, en què vaig nua de la meva veu, de les paraules, del to, de l'enginy, de les demostracions del que sé, de qui soc...!
Deixar que la ment sigui la ment, que faci el que sap fer, sentint-la com si fos pluja llunyana.
"El camí ja és la meta", fa temps que diu el meu perfil de Whatsapp. No ho recordava...
El camí ha de ser lluny de la ment, il·luminat per gestos amorosos, suaus, com sento que cada vegada més vaig respirant. Mantenir-me en la presència de la llum. Ella sap molt millor que jo -si és que jo en sé res- què cal polir de mi i com fer-ho. Deixar que ella se n'encarregui.
Irritable, esverat, l'ego colpeja fort. Li obro l'espai. Es resisteix als "trucs" que ja coneix, però es rendeix a l'espai, a ser acollit. S'hi fon.
"Vindràs a mi perquè tens el meu amor" (Bhagavad Gita)
No vaig enlloc, soc portada. Només cal que surti del mig, que ho balli tot, que estigui disposada a estar connectada a la vida, que ho agraeixi tot -per què no? L'anhel que ha estat posat en mi em porta novament a mi mateixa, el que més anhelo. El que hagi de passar, ho farà just quan pugui sostenir-ho.
"El vertigen de caure cap a dalt". Em sento com la fulla d'aquell arbre; la mou el vent, no ho acaba de decidir ella, tot i que ella és el vent.
Res no reca quan et saps estimada, guiada per la llum de l'Amor.
Del 7 a l'11 d'agost - Biberó Rock Festival
Com n'arriba a ser, de casa, Can Joval. No només hi conto i hi canto; hi trobo un regal: la creença que soc mala àvia, mare, filla, germana... Al peu del roure de l'Oriol trobo una goma d'esborrar; gràcies per les eines! Jo "només" haig de seguir posant-hi la decisió i el compromís.
Dilluns 14 i dimarts 15 d'agost
L'excusa: ahir al vespre hi havia revetlla a la plaça. El desig: voltar per Solsona i les seves muntanyes. La Rita carrega el matalàs, les nostres coses i els nostres cossos i ens torna a Can Joval. Seguint el so dels topònims, anem d'un lloc a l'altre, tots bellíssims. Aquí veiem la Lluna a Sant Andreu de Clarà:
.jpg)
Caminada de capvespre amb la Lluna i la Mina -la mastí de la casa. Ja força fosc, recolzo palmells i front al tronc del roure de l'Oriol. Em decanta. "Tot és buit", diu. I és cert, ben buit. Trigo a tornar a caminar, amb la certesa en el cos i un xic en els ulls; la buidor se sent més present en el cap. "Vas demanar veure-hi clar", re-cor-do. No importa que ara, asseguda a la taula de casa, la sensació no hi sigui; ho he vist.
Aquest matí, torno a pujar al mirador del Codó, on veig planejar un voltor. Amb alguna parada, passem per Tuixent, Josa de Cadí, Gósol, on no m'aturo; acaricio els records amb els ulls i el cor i segueixo, el Pedra, Berga i cap a casa.
Una excompanya em pregunta a què em dedico ara que estic jubilada. Li dic mitja mentida. Com posar en un missatge de Whatsapp per a algú que fa més d'un any que no veig que em dedico a aprendre a estar a disposició?
Dos quarts de nou del vespre. Les capçades dels plataners, sense vent, se sacsegen: estolets d'ocellets petitíssims van de fulla en fulla. Piulen tan suaument... Impossible detectar-los si queden quiets. Hi ha quelcom íntim en aquest mirar-los, mentre la vida humana segueix abaix.
Dimecres, 16 d'agost
Confosa. I costa celebrar-ho.
Glopada de soledat, amanida de pensaments d'auto-atac. Rastrejo. Aquest migdia he canviat de companyia telefònica. "No sé prendre bones decisions sense ell". La serp de la soledat m'escanya, si crec aquest pensament; m'arrossega com un tsunami infern endins...
Tot el que percebo són pensaments. Tot. Holograma perfecte, que inclou l'Imma. Ella no pot veure-hi clar, no pot despertar: és part del somni.
Silenci. Posar-se a disposició.
Divendres, 18 d'agost
Primera sessió de TRE amb en Francesc a casa. Veig l'ego espiritual volent fer narrativa del traume. No cal. Prenc la metàfora del disc ratllat pel trauma. L'agulla hi cau un i altre cop. No importa. La música segueix sonant.
Fascinada per com de prop m'ha estat posat algú que em pot acompanyar, el llenguatge del qual -tan important per a mi- sintonitza amb el meu.
Dissabte, 19 d'agost
"Això que penses que ets tu". Crido la Molsa perquè penso que som dues -síndrome de percepció separada.
Diumenge, 20 d'agost
"Busca el silencio. Allí encontrarás a Dos".
La xerinola dels turistes teenagers francesos, el gos que borda, el cotxe... Tot testimonia la incondicional, omniabarcant presència del silenci, d'on emergeixen, on tornen. No n'hi haurà pas més quan callin. També hi cap, hi viu el soroll que fa el pensament "Haurien de callar".
Dimecres, 23 d'agost
"El cos és l'efecte". Veig una parella brindant amb sengles copes de cervesa. Sento el sabor del líquid, la seva frescor a la boca; reals del tot. El cos -hi incloc el cervell- és l'efecte de la ment, pas inclosa en ell.
"Jo no soc el cos", se'n dedueix clarament, directa.
No importa que passi: he vist el llautó per un instant.
Dijous, 24 d'agost
Sec a meditar. Em resisteixo a eliminar F-eines. Qui ho fa? La profe, la que sap: serà la seva mort definitiva. "Morirà. Només és qüestió de temps. Millor a les meves mans, que la conec, l'estimo...". "Tinc por!" Qui té por? L'ego. "Estimat, si no existeixes... Descansa. No tens res a fer".
Acollir-ho tot, tot el que hi ha.
"EL MUNDO CAMBIA SI DOS SE MIRAN Y SE RECONOCEN" (Octavio Paz, citat per Echkart Tolle). Em miro en els ulls de l'alemany, en la foto que mostra la pantalla. No hi ha ningú allà, per això m'hi puc veure. Entenc per què les fotos dels mestres.
Divendres, 25 d'agost
Res dolent en fer veure -pretend-, quan sabem que estem fent veure.
Creo el món a cada instant amb la mirada de la consciència que soc. Res dolent en el món, si no el penso amb els pensaments personals de jo/tu.
"La porta és oberta", diu el guia. "Travessa-la, no fa por. De fet, ja ets a l'altra banda; no n'hi ha cap més".
Diumenge, 27 d'agost
Amb molta més insistència per part de Mariona que meva, fem cafè juntis aquesta tarda.
Bella, molt bella, la confiança amb què m'explica coses tan íntimes, tan personals. Jo, tot el que haig de fer -feina cada cop més natural i lleugera- és escoltar-li, contestar, si pregunta, amb honestedat, i seguir sense jutjar-li en cap sentit.
Quina persona tan magnífica!
Per si no hi havia prou regals, tornant de Barcelona, el cel m'ha ofert un arc de Sant Martí doble dels de concurs.
Segueixo amb el TRE. Apa, anem fent net!
Dilluns, 28 d'agost
Ahir a l'autopista, dos ensurts amb cotxes i intermitents. Relacions. Avui m'adono quant mal fa enfrontar-se a una foto, una obra de teatre... que mostri relació sàfica. Toca la meva frustració, el pensament "m'ho he perdut", el desig insatisfet...
No busco cap relació. Ui! Quina por! Ara toca estar amb mi, em dic. Però, quan miro aquell bes de la foto, els llavis em cremen i salta "això no és per a tu".
Sec a fer The Work amb aquest material. Torna la pau amb "jo què sé", que m'obre a la benedicció del que hi ha.
"No som algú, som quelcom que s'expressa a través d'aquests alguns" (Sergi Torres)
Dimecres, 30 d'agost
Cal que no sintonitzi bé la ràdio de la Rita perquè vingui Banyoles i escolti l'Isra Garcia: "haver-me cregut des del dia del meu naixement que tot jo soc un error". N'hi do!
Powered by CMSimple - Diseny de Perot. - CMSimple Legal Notices - Formulari de correu - Darrera actualització: November 06. 2025 18:26:02 - Inici de sessió
Mots a la Xarxa està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons