mots
a la xarxa
Maig
Diumenge, 1 de maig de 2022
Turbulenta corrua de dolor prop meu: la Cristina en risc de mort imminent, la Mònica expressant escassetat de diners, d'energia... L'incendi a Can Joval, l'odi assassí d'aquells mots... La història d'aquella amiga que es viu víctima, humiliada, agredida.
Demano ajut per a veure-hi enmig de tot aquest fum negre.
Dilluns, 2 de maig de 2022
"Mai es tard per a tenir un matrimoni feliç", tot parafrasejant Byron Katie. Ho corroboro fent The Work amb moments de la vida amb en Ramon. Quanta tendresa sento en tornar-lo a mirar, ara sense aquell pensament!
[He posat en la imatge enllaç al web de The Work en espanyol. Cliqueu-hi si us ve de gust descobrir-ho o saber-ne més.]
Dimarts, 3 de maig de 2022
Sento el nucli del que soc en pau, en silenci, mentre la superfície està remoguda, agitada.
Segueixo escrivint, ara amb una simetria estròfica total, molt més present que en altres moments. I dic que segueixo escrivint perquè el bolígraf el sostinc jo; però sovint ho faig gairebé com si em dictessin, limitant-me a copiar el que ve de dins (?) i, en acabat, merament polir.
Dimecres, 4 de maig de 2022
Aquests mots d'Agustí eren la signatura dels mails d'en Pere: "Estima i fes el que vulguis".
Dijous, 5 de maig de 2022
Res no és trist ni deixa de ser-ho, mentre jo no ho interpreto.
Don't be afraid of your thoughts. When you look at them they vanish into the unreality they came from.
Divendres, 6 de maig de 2022
Un regal del grup de Palomitas de The Work.
Qüestionem "Me ha dejado en la estacada". Connecto amb quan ho vaig pensar sobre en Pere. I, havent-ho qüestionat, veig com m'he deixat a l'estacada jo ofuscant-me en aferrar-lo, con confiant en mi; com ell no m'ha deixat en cap moment.
El viatge espiritual es resumeix en la pregunta "Qui soc?"
Si trobes que en una relació falta alguna cosa, posa-la-hi tu.
Dissabte, 7 de maig de 2022
Aquest matí, havent dormit cinc horetes, m'he llevat, he fet la meditació i, en 'cabat, el missatge ha estat "Posa aquest cos a dormir". Que bé que m'ha anat aquella dormideta!
Al vespre, durant la meditació, entro en un núvol de tristesa-por-culpa. Penso en demanar ajut, però em sento pitjor... "Imma", ve de l'esquerra, d'en Pere. "Clar que t'ofusques. Hi ha massa gent". Té raó. Quedo en silenci i hi és tot-res.
Dimecres, 11 de maig de 2022
Aquest matí em truquen de la gestoria per dir-me què haig de dur per fer la declaració de l'IRPF. Puja l'ansietat.
Després m'adono que no tant perquè sigui un tema burocràtic: és Hisenda, amb qui vaig tenir una relliscada amb la seva multa i el control posterior.
De moment, passo de l'ansietat a la ràbia (es crispa el costat esquerre, xisclo des del dit gros del peu...). Torna l'ansietat, por i, finalment, culpa -"Jo no hauria de ser aquí!"
Veig-intueixo la llum al darrera, però, quan demano a Jesús que se'n faci càrrec, no puc amb ella de tan pesada, de tan aferrada.
"Deixa-la anar", em diu.
Finalment i inesperada, un espès estol d'ocellots negres fuig cos amunt des del chakra rel i es fon aire enllà. Pau.
Divendres, 13 de maig de 2022
Què soc? L'Amor de Déu, el misteri, experimentant-se en forma humana.
Faig una llista amb els "pecats" de qui em va robar les joies i, sí, em condemnaria per ells. Com pesa la culpa! Com la projecto en l'altre! Demano ajut, al mateix temps que li poso pegues...
Finalment, hi caic. Totes les imatges del passat amb què em colpejo són això, imatges, imatges al meu cap. No tenen cap realitat. Llavors les he pogut mirar amb l'Esperit i... no hi eren. Ens allibero.
M'he adonat en algun moment del procés que jo no em puc condemnar per res: soc ment. En la ment que, a més, comparteixo amb el/la lladre, no hi ha culpa, només innocència.
Diumenge, 15 de maig de 2022
Buida't i deixa't guiar.
Dilluns, 16 de maig de 2022
Meditació del vespre. Què soc? L'Amor de Déu experimentant-se en un ésser humà. El cos, que sacsejant-se pretén fer-se present i protagonista, és dins meu, com tot l'univers.
Dijous, 19 de maig de 2022
Sé què soc: amor incondicional. No puc deixar d'estimar, és la meva condició. Tot el que haig de "fer" és acceptar-ho.
Aquesta tarda, en una mateixa sortida, dues escenes:
1. Una parelleta d'adolescents s'aixequen del pedrís on seien just quan jo passo. Deixen al darrera sengles llaunes. "Disculpeu, us heu deixat això", els dic. Ho haig de dir dos cops, però llavors el noi entén el que dic i em respon que no se n'havien adonat. Jo li contesto que clar, que per això els aviso. Tot i els meus dubtes, quan torno a passar, el terra és ben net.
2. Al final dels Caliptus, just al meu costat, dos nois molt jovenets s'enfilen al parterre ple de plantes. Darrera puja un tercer. Els seus companys riuen i parlen de "camuflaje". Els demano que no trepitgin les plantes. Baixen immediatament. Em queda un mig somriure: estan jugant i ni s'han adonat del que feien.
Ah! I al matí, a la platja, un gos caga mentre la seva mestressa està pendent de posar-se crema. L'aviso i li dono la bossa que em demana. Cap judici. Badava, no ho ha vist. Ja està.
Quan a la reunió del vespre parlem de la percepció, de l'absència de judici, somric amplament: ja sé per a què les escenes d'avui.
Divendres, 20 de maig de 2022
Estrena amb el Telèfon de l'Esperança. Quina passada!
Desfilada de veus, històries... Un remolí espaterrant, d'on he sortit físicament cansada, emocionalment perplexa.
Jec a fer la migdiada. Somio que, com en mitja pantalla, veig una currua de canalla. En destaca la Mariona, d'esquena, cabell en mitja melena i camisa taronja -que associo a quan anava al Cau "escoltes"! S'allunyen caminant en imatges com a salts. A cada salt, el cor de la que jeu al llit es commou. Quan desperto, m'adono que m'estava anant de mi, darrera d'aquelles històries que, un cop escoltades, no havia deixat anar del tot. Torno a mi.
Dilluns, 23 de maig de 2022
Faig un exercici de rotació dels ulls. Veig moltes pilotes; una piscina de pilotes verdes. Record de la Mariona a dins. La Mariona s'hi està ofegant. Contacta amb ella! Vaig al mòbil a enviar-li un missatge, i hi trobo un emoji que ha enviat aquest matí amb l'ocellot que sol fer servir seient d'esquena sobre una herba verda com les pilotes que jo havia vist. Se'l veu molt trist...
Ahir, seguint el consell de la Cristina Avecilla, vaig enviar un missatge als contactes amb qui comparteixo les reflexions de la Roser Soms: a partir d'avui les posaré en el meu "estat"; deixo espai per a la meva veu. Dues conseqüències, de moment:
1. Com si hagués tret un tap, ahir al vespre vaig escriure "Com un regal", pendent de fa dies, i es van acumulant les idees per a agraïments.
2. La Roser Soms m'ha confós pel Whatsapp, en rebre el meu agraïment, amb una dona amb qui s'ha de trobar, "que escriu llibres".
Sento com el meu cos em reclama que m'expressi, que surti a fora, que tregui de dins. Hi ha tanta energia que demana prendre forma!
Dimarts, 24 de maig de 2022
Arribo de Vall d'Hebron on aquest vespre ha mort la Cristina Avecilla, la dona de la Mònica Vila, trenta-cinc anys després que diguessin els metges que aquell bebè no viuria.
Les converses -només dues i no gaire llargues- que vaig tenir amb ella a l'hospital em van permetre conèixer-la i entreveure'n la fonda i ampla llum. Un privilegi que em passés un text seu escrit allà, que se m'obrís tota, que em rebés tota...
Quan he estat sola amb ella, l'he saludada dient "Princesa", mot que he repetit un segon cop, jo que mai mai el faig servir. M'arriba la nota que la Mònica ha difós i hi diu "mi princesa". Déu n'hi do!
Ha marxat envoltada de la seva dona, els seus pares i la mare de la Mònica; ha aprofitat els pocs minuts que jo he sortit de l'habitació per trucar la mare: havia de ser amb ells, en absoluta intimitat.
Dijous, 26 de maig de 2022
Beyond this world there is a world that I want. (L. 129)
Re-cordo com m'emociona de sempre la cançó de "El mago de Oz": Somewhere over the rainbow... I aquella peça de "West Side Story", quan els enamorats es comprometen: There's a place for us, a time and place for us... We'll find a way of forgiving...
Saber sense saber com que aquest no és el meu lloc.
A començament d'any vaig saber que l'últim cap de setmana de juliol se celebraria un festival "of consciousness" a Barcelona, i que demanaven voluntaris. Vaig sentir la crida d'apuntar-m'hi. Entre un retard i un altre, fins fa un parell de dies no em va arribar el mail on se m'oferia ser voluntària. Una estranya sensació que no em va fer aplaçar la resposta.
Aquesta tarda m'hi poso després de veure la llaminera oferta de tallers i xerrades. Dubto encara. Així que consulto al meu cos. I, sorpresa! Em diu que no tant a fer de voluntària com a assistir-hi. Decideixo, tanmateix, mantenir el meu compromís de "seguir instruccions": aviso que un imprevist no em permetrà assistir de cap manera amb una intensa curiositat per saber què passarà aquells dies.
Tornant de caminar, sincronicitat de les grosses. La meva veïna del 3r 1a, l'Imma, mentre jo passo per davant de la porta oberta de la botiga on treballa, diu el nom de la clienta amb qui parla: Imma. Jo, clar, penso que va per mi... Tres Immes alineades i sent-ne conscients! Per si em feia falta més, a la nova Imma -l'acabo de conèixer- l'he tornat a veure pel carrer dos cops més en el no gaire llarg trajecte fins a casa.[Repasso això dos mesos i mig després i no l'he tornada a trobar més]
Dissabte, 28 de maig de 2022
Em nego a seguir buscant. Llenço el meu paper de buscadora. Ja hi soc; no me n'he mogut mai. It's just another brick in the wall.
Qui sent el meu cos cansat soc jo, no el meu cos.
Què soc? La llum que roman sota l'aparent capa de la culpa i la por.
Dilluns, 30 de maig de 2022
Nit de somnis angoixats, de problemes... En tots ells, ara me n'adono, soc fora de casa. Clar!
Detecto el pensament recurrent "Estic sola (pobreta de mi!)". Demano veure-ho diferent i ve "Ho englobes tot".
Relaxació al final de la classe de ioga. Sento que del ventre vol sortir un crit. No és moment. L'observo; associo amb el dolor de la Mònica percutint en el meu. Demano veure'l d'una altra manera: "El Fill de Déu no pot patir", se'm diu i, sorpresa! El manyoc d'energia que era el crit es converteix en un preciós ram de flors de tots colors.
Aquest matí a la Muntanyeta ens hem trobat un home que du un gos collie i li diu Coli. Bé. Baixem al Pati de l'Os; una noia crida el seu gos cap a quinze vegades: "Coli!". Migdia; esperem davant la consulta del veterinari. S'atura una noia que du un cadell i dubta si entrar o no. El gosset es diu Coli. Pregunto al veterinari si coneix cap gos que es digui Coli; cap ni un, em diu. M'encanta!!!
Powered by CMSimple - Diseny de Perot. - CMSimple Legal Notices - Formulari de correu - Darrera actualització: November 06. 2025 18:26:02 - Inici de sessió
Mots a la Xarxa està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons