mots
a la xarxa
Juny
Dimecres, 1 de juny de 2022
Sona el telèfon. Despenjo, tot i no conèixer el número, perquè comença en 666, com el d'en Pere. I demanen per ell!! L'home em parla de no sé què del mercat financer i vejam si m'interessa a mi... És clar que no i penjo. Però quedo remoguda, tot i que ara ho entenc com un de tants recordatoris que no hi ha casualitats, sinó senyals.
Dijous, 2 de juny de 2022
Celebrem avançadament l'aniversari de la mare.
Regal afegit durant el dinar al casino. Érem nosaltres tres a taula. Just a la del costat han segut vuit persones, dues iaies entre elles (86 i 89, concretament), guiades per en Pep, "un àngel", com tan exactament l'ha definit la Susi. Ambient agradable que ha culminat amb la cantada mútua de "Moltes felicitats..." quan, primer la nostra mare, després la d'en Pep han bufat les seves respectives espelmes.
Quantes probabilitats hi havia que coincidissin aquelles dues celebracions?
I, a casa de la mare, mirada honesta, conversa fonda, emoció expressada entre totes dues -ja n'era l'hora! He sabut que el pare era poeta -casolà, però poeta. La mare m'ha ensenyat recordatoris i documents que jo no havia vist, tot i que els poemes no han aparegut.
Divendres, 3 de juny de 2022
Demanats somnis que em guïin, el missatge ha estat: "Què prefereixes fer amb les coses? Guardar-les o compartir-les?", sent la segona opció la que brillava. Imatge de fons, el parc que hi ha a tocar de ca la Maravillas, compartidora nata, amb qui parlàrem de la generositat.
Dissabte, 4 de juny de 2022
Soc al recés d'en Sergi Torres a Núria. Decideixo seguir la proposta de fer vot de silenci, moguda per la magnífica experiència a Casa Virupa. Res a veure: el fet que un bon nombre de participants no hagi assumit el vot ho posa "interessant"; el fet que no tothom ho faci "com Déu mana", una miqueta més. Imma, no volies humilitat? Doncs, apa, a observar la ment jutjant, rondinant, sense poder-se dedicar a seduir, mostrar, explicar...
[Meditació] Cada instant present, un fractal de l'univers es precipita d'ona a partícula en el lloc on "jo" soc. Records, espai, temps, context... tot se li proporciona per a que no es desconcerti del tot. Però, no, no hi hagué Big Bang, ni el meu naixement... La Font no em pot donar consciència en un temps que no existeix; només en el present.
Jo soc l'Imma perquè he decidit ser jo, seguint la voluntat de la Font, amb la qual la meva està absolutament alineada.
Visita d'en Pere al final de la potentíssima meditació de la tarda. Quin petó tan dolç!
Trobo un record que fonamenta l'auto-boicot per a la publicació de l'obra en paper, la presentació a oposicions, que jo ponderés si em dirien que no abans de demanar res quan era petita...: el "NO!!!" de la mare davant l'embaràs accidental. Hi faig The Work a "La mare no em vol".
Diumenge, 5 de juny de 2022
Somio, entre moltes altres coses que s'han esborrat, unes lletres blanques, rodonetes, claríssimes: "Demaneu disculpes".
Dimarts, 7 de juny de 2022
Vaig cap a casa pel Carrer Llarg. Un nano diu al seu pare, després de mirar-se les soles de les sabates, que no l'ha trepitjat; el pare afirma que hi ha merda per tot arreu. Jo penso en la projecció.
Camino per on ells anaven i, no sé com, caic tan llarga com soc a la vorera, sobre el meu costat dret. Em faig mal al braç, però puc aixecar-me. No m'he trencat res; una rascada al braç, una mica de mal a la mà i, en el camal dret, un xic de la merda trepitjada de què parlaven pare i fill. El mateix camal que dissabte va tacar de merda la cua de la vaca a Núria.
Arribo a casa mig plorant, sentint-me desgraciada, preguntant-me què són aquests senyals i recordant que venia en la Rita escoltant en Sergi Torres parlar del dolor i el patiment. Així que, asseguda a la cadira de la cuina, m'he posat a viure el dolor i observar qui patia. Ha baixat fins a zero el patiment.
Dimecres, 8 de juny de 2022
Somio que la mateixa il·lusió -el meu cos i d'algú altre- no em vol deixar anar. Haig de despertar. Veig la meva habitació, com si hagués obert els ulls, però no. Haig de despertar i convoco la voluntat de cridar. Faig un xiscle que arrossega el cos a despertar. Torno a dormir des d'aquí. No recordo què somio després, però hi ha un bon missatge.
Què fer ara? The dishes, com diu Byron Katie.
Dissabte, 11 de juny de 2022
[Meditació del matí] "Em quedo sense diners". Travesso el bloc duríssim de pensaments i imatges que mantenen la por ben ancoradeta a aquest pensament. De sobte, res, silenci. Soc a casa. "No portis més somni al somni".
Jec a fer la migdiada, penso en la trobada de la tarda, a ca la Sigrid, que m'ha convidat a parlar-hi sobre The Work. Se m'acut que hi serà L'Esperit. Veig una successió de rostres de dona que no conec i que no seran les que veuré -així ho sento-, però que em donen pau i una mena de sensació de protecció.
La trobada resulta tot un repte, un exercici pràctic de The Work i el Curs. Resistències, gent xerrant, interrompent, qüestionant... En surto molt satisfeta. Hi era l'Esperit.
Dilluns, 13 de juny de 2022
Res no vol dir res fins que jo li dono significat, com qui posa post-its amb noms a les coses. Un judici, de fet, no és res més que un post-it.
Comptant que qui enganxa post-its és la meva ment petita, orba de la veritable llum... el joc dels disbarats és garantit.
El meu cos, em ve amb una riallada, és un enorme post-it còsmic, quan no el veig com l'eina que és.
Ahir, en el Taller de Sensibilitat (II), vaig experimentar la primera regressió espontània, inesperada, d'aquella dona morta de por -"poden tornar!!"-, de dolor; trencada per perdre la seva filla -"tan petita"- de potser 5 o 6 anys. Com va costar deixar-la anar, ajudar-la a acceptar el seu camí. Primer cop que dic "Vola, colom blanc", expressió que mai hagués previst que diria.
La canalització del pare, dolgut per la culpa de no haver-me dit com m'estimava, fer-hi "les paus" i deixar que descansi així enllaça amb el que va sorgir el dimarts, durant la sessió de tapping, en què em vaig trobar emprenyada perquè ell no hi era.
Segueixo "obeint instruccions" i no aniré a la festa de dissabte a can Carles, així com sí aniré demà a treballar amb la veu a Barcelona, quan podria fer-ho des de casa. Confio.
Dimarts, 14 de juny de 2022
[Meditació del matí] Omplo la falda de "nos", que han vingut en allau convocat per a ser alliberat, per a ser perdonat. Pesen un univers. De sobte, enlairen el vol, cadascú cap a una banda. Queda buida, la falda. Accepto la correcció a la ment. Agraeixo.
[Sessió amb en Gonzalo] en el banc de fusta dels Jardins del Palau de les Heures. Deixo el cos al banc i vaig fins al cercle al voltant del quars rosa que m'espera en el bosc, a l'altra banda del túnel, passat el portal que s'ha obert davant meu. Em sento en un cos d'home de fa vint mil anys; fort, braços peluts.
En el cercle hi ha -sorpresa- en Ramon, la Remei, en Lluís Perramon -davant meu els dos primers, a la meva dreta en Lluís. A l'esquerra apareix el nom de la Nati, tot i que no la veig; sí hi ha el seu home, en Joan, tot i que no el veig bé.
Cantossejo, xiulo, faig ritmes sincopats, emeto sons com "Simsum", que canto a cau l'orella als tres primers companys. Canto "nena, nena..." tendrament, joganerament, sentint llunyana la nena que vaig ser. Hi somric. Mentre canto, moc els dits sobre els genolls, dansant amb ells. Acabat el cant, miro als ulls als meus companys de cercle. Quan vaig pel quart, d'allà m'arriba por -no sé si la tinc jo. No dubto. Aquí no hi ha por. Em giro cap a l'esquerra amb els braços i el cor obert. L'amor fon la por. Ho sé: o un o l'altra.
M'adono que els éssers que m'acompanyen han pres les formes de figures reconegudes, amb qui havia tingut algun conflicte. Per què en Perramon? Perquè és músic? No hi he estat mai còmoda del tot? En Joan no s'havia acomiadat de mi; tenia por? Sorgeixen les preguntes sense cap neguit de ser contestades.
En el cercle no sento amor. És tan natural que no se sent.
Quan torno al meu cos, sento un enorme amor per ell. I és que sento amor per tot. La imatge que se'm presenta en obrir els ulls ara és molt més bella que uns minuts abans.
Minuts. Quan estic tornant pel túnel, en Gonzalo proposa una parada per a assaborir el no-temps, no-espai. Casa! Conec això: on és en Pere, on vaig quan soc a casa.
Arribo a la casa tridimensional molt cansada, molt laxament cansada. Dormo uns quaranta minuts abans de dinar. Llavors, ploro llàgrimes d'agraïment amb en Pere a l'altra banda de la taula.
Amb els cossos remoguts, recordo el cercle i somric: no hi havia ira, ni desesperació, ni tristesa.... Només amor per a fondre la por.
Dimecres, 15 de juny de 2022
Ahir, anant a Barcelona, vaig trobar la furgoneta del restaurant del carrer de ca la Maravillas; després vaig aparcar darrera d'un taxi de Mataró, amb silueta de la Laia i tot.
Avui, anat a Mataró, passo pel costat d'un autocar "Calella" avariat; tornant, un minibús amb el mateix nom també avariat. Feia molt que no veia vehicles, menys públics, avariats a l'autopista.
Vaig al súper. A la cua, una dona gran, negra, amb roba del seu país, molt acolorida, col·loca les seves coses davant meu, ben descaradament, ja avança per posar-hi el seu cos. Jo, que ho he estat observant, ara ja no puc evitar la decisió. És en aquest precís instant, com en una perfecta coreografia, que l'encarregada -no les noies habituals-, ve ben decidida a oferir-me passar el parell de coses que porto pels caixers automàtics ("Dona'm, ja t'ho passo jo"), fa uns segons amb cua i tot. Feia anys, potser dos o tres ben bons, que ningú mirava de colar-se'm; mai en la vida de manera tan descarada. Només li falta el cartellet de "just another forgiveness oportunity".
Observo com m'he sentit. Violenta. "Hauré de cridar-li l'atenció?" I era ben bé això, perquè, tot i que era evident que em veia, actuava com si jo no hi fos, com si la seva atenció no s'hagués posat en mi. Agredida. Molt subtilment, però sí. No reconeguda. Ups! Aquí fa mal.
Omplo un full de Judge your neighbour i emergeix que el dolor ve de sentir-me tractada com un pal que hi ha al mig del camí, com un objecte, una cosa. "I jo, què?", vella cicatriu no curada del tot. "Soc aquí! Feu-me cas". Detecto "ratolí", com em deia el pare; la brometa que en néixer era tan petita que no sabien si llençar-me. Dono a corregir l'error de percepció de no considerar l'Imma com un ésser humà de tot dret. "Només són paraules", m'arriba. Acabat el full, agraeixo el regal. Quina meravella!, com deia en Pere.
Vaig a ca l'Edu perquè m'imprimeixi una foto. Hi ha cua. La senyora de davant meu va a saludar la que em segueix; li insinua que aprofiti per passar amb ella. "Vaja! Avui és el dia dels que es colen?", se'm cola a mi. Llavors reacciono i "torno a casa" amb les mans unides, com havia decidit fer com a inversió a viure. I passa el que mai m'havia passat: l'Edu em dona la foto impresa abans d'atendre la senyora que anava davant meu. La de darrera, a més, havia explicitat "vaig darrera de vostè", per anar a mirar la moto que té al carrer. Calia? Sí. Per al guió d'avui, sí.
Els problemes tècnics amb el meu mòbil de cara a atendre el Telèfon de l'Esperança m'han dut a recuperar el d'en Pere. Només hi restava el Telegram; en el perfil "Guapos", de tots tres, quedaven gravades les darreres converses, els "t'estimo", els "quina meravella"...
Quan m'he adonat que ho havia de perdre, com es resistia el cos! Feia mal l'aferrament. Ara, encara en recordo l'eco. Ho he deixat anar, tanmateix. Mans obertes i a volar! "Sempre tindràs la meva veu quan et calgui", em diu.
Dijous, 16 de juny de 2022
Arborètum de Masjoan (Espinelves) - amb la Dúnia i la Lluna.
Connexió directa amb els arbres; sequoies i cedres, sobretot.
Se sentia l'energia de l'arbre i la del meu cos entrellaçant-se, la saba pujant tronc amunt en seure amb l'esquena recolzada en ell.
Dues nenes amb vestits grocs corrien per allà, aquell matí en què només nosaltres tres érem les visitants. Les aniré trobant en altres moments.
L'estat ha començat a la pineal; després he hagut de calçar-me perquè el mareig de tanta freqüència vibracional no m'hauria permès moure'm. "There's no gap" era el mantra que em repetia;i sabia que era així.
Allà no hi ha desig d'abraçar arbres: ells t'abracen a tu en amorós mutu reconeixement.
Dissabte, 18 de juny de 2022
Fa uns dies vaig preguntar a través del cos si la sensació que tenia que no havia d'anar a la festa d'en Carles i la Sally d'avui era correcta. Sí, no hi havia d'anar.
Avui he sabut per què: a migdia la Mariona m'avisava que venia a Calella a recollir les ulleres noves. [Spoiler: dilluns sabré que la festa no es va celebrar perquè en Carles es va posar malalt] Ha portat, també, les d'en Pere per a que els posin vidres per a ella. L'he acompanyat a Barcelona. Ah! I he sentit que havia d'anar-la a buscar a l'òptica: xerrada sobre l'experiència com a professora amb la noia que l'atenia.
En el cotxe, li he explicat un resum de la xerrada sobre vida després de la vida, que ella ha seguit sense que la cella molestés massa.
Agradable, enriquidor...
Ah! I no he hagut de decidir si l'informava de l'anada al veterinari amb la Lin: l'ha pogut veure ella mateixa.
Diumenge, 19 de juny de 2022
Rialla.
Ahir la Mariona es va comprar, il·lusionadíssima, un rellotge de pulsera, després d'un grapat d'anys de no dur-ne. Acabo de trobar el seu pare i m'explica que ha muntat un taller de rellotgeria a casa...
[Meditació del vespre] L'onadeta, tot el poder de l'oceà en el seu si, s'experimenta tot permetent que l'oceà s'experimenti onadeta.
Tot és aquí. No hi ha futur. Quin descans! Clar que no haig d'anar enlloc!
Dilluns, 20 de juny de 2022
Soc a terra, en una postura de ioga, quan passa un pensament-sensació de solitud, de no tenir ningú. Cal pas fer-hi res: la certesa càlida, flonxa, que soc cuidada, agombolada s'imposa.
Exemple ben prosaic: vull revisar els meus comptes a Caixa d'Enginyers. Demà a la tarda tenia reunió amb Llavors de vida a les 3 i anada la Font d'en Gurri amb l'Oriol a les 5. El veterinari em diu que tindrà resultats de l'analítica de la Lin a les 7; així que elimino l'excursió. Parlo amb Caixa d'Enginyers: hi puc passar sortint de Llavors, cap a les 5. En Jordi de la gestoria em truca per comentar la declaració de la renda; jo puc aprofitar per a consultar-li com enfocar el tema dels comptes de Caixa d'Enginyers. Joc de caramboles, pura coreografia. Com voler controlar la pròpia vida? I, tot i així, m'hi trobo, volent-ho...
Per exemple, se m'acut que demà, amb el diagnòstic de la Lin, acabaré d'anul·lar, d'ajustar coses... Jo???
Dimarts, 21 de juny de 2022
Sessió de humming amb en Gonzalo. De ben greu a ben agut, i tornem-hi.
Començo a sentir-m'hi incòmoda, com si en algun punt el so no passés. Després ja no té motiu aparent: estic irritant-me, vull plegar i prou. Però soc disciplinada i segueixo.
Desig de cridar, però no puc. Vull dir-li a en Gonzalo que vull plegar, però tot just un fluixíssim "Gon" no pot ser escoltat.
El malestar es va centrant en el baix ventre. Molta energia al cap, electricitat a les mans i als peus. "Són els arbres", penso... i m'adono que estic començant una regressió. No vull!! "És per a sanar", em dic. I anem-hi!
Hi ha foc arreu. Agafo la nena entre els meus braços; és un bebé gran. Respirant amb dificultat, protegint-la amb el meu cos, la trec i, quan la deixo a terra, sé que és morta. Em trenco de dolor. Reacciono recordant què haig de fer: acceptar amb ella que ha mort, adonar-me que està bé. Li dic "Vola, colom blanc, vola". Ara puc atendre a la mare. Acceptant que la nena està bé, ella també. Lentament, em redreço i toco el rostre de la dona del banc, feliç d'haver alliberat aquesta animeta.
No, no era ira el que pujava i volia ser cridat: era desesperació.
Encara molt connectada, segueixo sentint l'energia dels arbres, que em sembla que em crida.
M'adono, en parlar-ne amb en Gonzalo, que la por al foc que he patit tants anys venia d'abans de l'incident amb la iaia: em va impactar tant perquè hi havia aquesta història per sanar. El temps no és lineal. Sanant ara, sano ferides dels ancestres i dels que vindran. No ho acabo d'entendre, però ho sé.
A la reunió de Llavors de Vida, l'Anna Camps ens guia en meditació escanejant el cos, en exercici molt potent de respiració -la subtilíssima respiració que n'ha resultat era un filet mínim d'aire que em seguia sostenint.
M'ha fascinat especialment, a continuació de la respiració, jaient al terra, la visualització d'arrels sortint d'arreu del cos, el creixement de plantes des del davant. He esdevingut un tros de prat, on pasturava el bestiar, per on corrien dues nenes (Uf! Les que corrien per l'arborètum, però no hi he entrat).
Notícies certes sobre la salut de la Lin: càncer de fetge. Rebrà cures pal·liatives mentre pugui seguir amb la qualitat de vida que ara té. "No has d'anar enlloc", i ara sento Rupert Spira "You don't have to go anywhere". Em quedo a casa per Sant Joan -ara sé per què anava aplaçant parlar amb la Maite perquè vingués a cuidar els gats: cada dia la Lin vomita; no vull que el fregao se'l trobi ella. Excusa? Potser sí. Però he consultat a través del cos i diu que no, que em quedi a casa. A obeir ordres!
Ah! Caminava per Mataró, i he vist "with my mind eyes" claríssim el rostre de l'Albert Font. Era com si em volgués tranquil·litzar: està bé i entén que jo no hagués pogut sostenir la seva mort en vida. Potser per això estic aprenent a fer-ho amb d'altres. Sensació de pau. Gràcies, germanet petit! T'estimo molt.
Dijous, 23 de juny de 2022
Sec a meditar. Connecto amb una regressió. No estic sola: hi ha en Jesús i en Pere. Procuro decantar res amb què fer-me mal.
Corro angoixada buscant on amagar-me. Em faig una pilota de por tan arrapada com puc a terra; que no em trobin!
De sobte, un impacte -bomba, projectil molt gran?- a l'esquena em destrossa el cos. Tot és sang i em sé les vísceres reventades i a l'aire. La de la cadira em diu que deixi el cos, que és mort. Ja no em fa mal res. M'avisa que deixarà el meu cos a terra. "On soc?" "Al Cel", em diu. "Segueix el teu camí cap a la llum que tens davant. No hi ha perill. Només hi ha amor. No hi ha por", em va insistint. "Vola, colom blanc!". Finalment, des del plexe de la que era a la cadira, surto com un alè d'aire ja lliure... "Els vius amb els vius, els morts amb els morts". L'han anat a rebre els seus. Ja és a casa, del tot.
Powered by CMSimple - Diseny de Perot. - CMSimple Legal Notices - Formulari de correu - Darrera actualització: November 06. 2025 18:26:02 - Inici de sessió
Mots a la Xarxa està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons