mots
a la xarxa
Novembre
Dissabte, 7 de novembre de 2020
Amb ganes enormes de gaudir dels colors de la tardor, de dimarts a dijous vaig anar al Refugi de Puigcercós, espai tan d'en Pere, després tan nostre...
Ja no el porta la Carme, a qui vaig visitar abans de tornar a la costa, però la riera primer, després en Perdut m'hi van donar la benvinguda, omplint-me el cor de records. L'Olga m'hi va acollir càlidament hospitalària.
Pluja fina contínua, de la bona, núvols i, finalment, sol. Era com si la natura volgués aprofitar les poques hores que jo hi seria per a mostrar-me totes les possibilitats de fer lluir el tapís que portava preparant des de la primavera. I era tan espectacular, certament, que no en vaig fer cap foto: res no pot copsar la meravella d'aquells colors, la transparència de l'aire, les olors del bosc acabat de banyar... (Ja sé que els fotògrafs i els pintors generen obres d'art amb aquest tema; però són això: obres d'art generades per un artista, meravelloses, però no són al que jo em refereixo).
Tanmateix, com que li havia promès a la Montse que li enviaria fotos, la tarda del dimarts, sota la pluja, vam sortir a caminar fins a la font de Baumala i vaig encarregar a la Lluna que fes de model:
.jpg)
.jpg)
.jpg)
Aquesta darrera foto correspon a la sorpresa de l'excursió. Un xic més amunt de la font de Baumala, jau aquesta grua, embolicada per la vegetació. Al voltant d'aquesta imatge, vaig estar jugant a fer haikus, la major part ja al refugi. Tot fent ganxet i sentint la música que tenia posada l'Olga, de tant en tant n'apareixia un.
|
Verda manta
|
Cel de tardor- |
Sota la pluja |
Sota la pluja |
| Cel de tardor- grua oblidada abraçada pel verd. |
Refugi d'esbarzer acull la grua abandonada. |
Bosc de tardor refugi de la grua abandonada. |
La grua blava abandonada dorm sota l'esbarzer. |
Dilluns, 23 de novembre de 2020
Dies aquests de comiats i de benvingudes.
Ahir vaig acomiadar peluixos i ninos que havien estat d'en Pere i de la Mariona: hi ha nens que els donaran nova vida, lluny dels prestatges on només aplegaven polsegosos records. Costa obrir la mà, així que cal exercitar-s'hi...
Avui m'he acomiadat de la Bretona (de fet, fa dies que ho he estat fent) i he donat la benvinguda a la Rita, una furgoneta més petita, més a la meva mida. Haver pogut dur a terme el traspàs de la mà d'en Joan i en Rafel m'ho ha posat tot fàcil i en les millors condicions que mai hagués pogut imaginar. La vida es mostra amable i facilitadora, amorosa com ella és.
No és la Rita, però... Oi que és bufona?
Divendres, 27 de novembre de 2020
El gaudi d'escriure és potentíssim, quan sento com els mots em prenen i no em deixen altra opció que transcriure'ls, que cuidar-los, que polir-los... Ells els amos, jo qui en té cura.
No es fan anunciar; sol ser una sorpresa. Una condició es compleix sempre, clar: el silenci, aquell espai de contacte amb la consciència, aquell consentiment -tàcit, inconscient- donat a la presència perquè sigui ella qui es manifesti. Ser-ne la transcriptora, sense cap control sobre el què, quan, com, on... és un privilegi inefable. Callem, doncs.
Powered by CMSimple - Diseny de Perot. - CMSimple Legal Notices - Formulari de correu - Darrera actualització: November 06. 2025 18:26:02 - Inici de sessió
Mots a la Xarxa està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons