mots
a la xarxa
Febrer
Dissabte, 1 de febrer de 2020
Vigília de la Candelera, la gent surt de missa amb les espelmetes. El meu cos recorda la fragilitat de la candela de quan era petita.
Gràcies pels colors de la pre-posta en el cel i el mar en calma. Gràcies pels de la posta enrogint el cel.
Diumenge, 2 de febrer de 2020
La Candelera ha rigut amb un sol potentíssim. En deixo constància.
.jpeg)
Dissabte, 8 de febrer de 2020
La Sargatana ha tornat a contar, a practicar l'art del contacontes que vaig aprendre i que ara comparteixo amb en Pere. M'he adonat que he reaccionat, durant els contes, a la falta d'atenció i la hiperactivitat d'un nen com ho hagués fet en Pere, no com ho hagués fet jo. Ara som dos, a explorar nous camins, a fer contes, a estimar junts.
Dimecres, 12 de febrer de 2020
Després de tant de temps, he tornar a llegir una novel·la; de fet, ha estat una re-lectura de L'avi de cent anys que es va escapar per la finestra. De fet, a l'octubre vaig també rellegir El petit príncep, però des d'aleshores se'm queien de les mans tots els llibres que no fossin assajos sobre espiritualitat.
Avui mateix he recuperat una altra activitat que no sabia que trobava tant a faltar: escriure. He traduït de l'anglès un text de Mingyur Rinpoche. He gaudit d'allò més. Ganes de tornar-hi.
Dijous, 13 de febrer de 2020
Darrerament estic veient vídeos molt interessants sobre el procés de morir. Em va bé per entendre com va seguir el seu camí, com segueix amb mi; si més no, la seva identitat. La consciència és una, l'oceà on som onadetes. No hi ha separació.
M'encanta anar pel carrer com avui, saludant aquest i l'altre. Soc a casa. No em sento tan sola.
Divendres, 14 de febrer de 2020
Ens envolten tantes coses, tants objectes. Els sento pesar al meu voltant; no engabanyen tant que molestin, però sento desig de fer dissabte. M'he posat de plaç un any des de la mort d'en Pere per no prendre decisions precipitades.
Dissabte, 15 de febrer de 2020
Dia gris, que sembla haver-se filtrat ben a dins meu. M'ha conhortat molt en Jordi -no en recordo el cognom-, aquest ja tros d'home que es va fer advocat per ajudar la gent, que sempre que em troba m'amanyaga el cor. Nas esgarrapat pel gat que, malgrat que li agraden més els gossos, té per la seva companya, m'anuncia que a l'agost serà pare. La vida! I a ell sí que no li haig de mentir; no a ell, que sí pregunta de veritat.
Se m'acut una nova metàfora, ben calellenca: a l'onada de tristesa, li puc fer la morra.
Diumenge 16 de febrer de 2020
Magnífica, la lectura de la biografia de Shakespeare que ens ofereix en Bill Bryson.
.jpeg)
La Gemma em deixa La desaparición del universo, de Gary R. Renard, que em costa de mastegar, però que em fa de molt bona introducció a Un curso de milagros, que tot va portant cap a mi.
Dimarts, 18 de febrer de 2020
Gràcies pels mimosers en flor, gràcies per les ganes de riure i de fer broma. Gràcies pels nous camins. Gràcies per les rialles. .jpeg)
Divendres, 21 de febrer de 2020
Rellegeixo La voz de la sabiduría de Priscilla Cogan: suma la forma novel·lada i el fons de l'espiritualitat. M'arribà, a més, a través d'en Pere. Apa, una altra manera d'estimar-lo; i sumant...
Diumenge, 23 de febrer de 2020
La mare, a les manualitats que fa amb la gent de la Creu Roja, ha teixit un braçalet i me l'ha regalat. M'he sentit amb els papers amorosament canviats; com quan la Mariona va venir a sentir-me cantar amb la coral per Nadal.
Dilluns, 24 de febrer de 2020
Encantada amb el Q.E.: m'he tret un mussol a l'ull dret en un parell de sessions.
Gràcies pel sol a la pell; gràcies per les abraçades després de meditar al centre budista.
Dimecres, 26 de febrer de 2020
Les meravelloses sincronicitats de la vida em porten la Gemma Polo, amb qui he tingut una llarga dolça conversa aquest matí. Sí, la Gemma, amor dolorosament intermitent d'en Pere des dels seus 16/36 (ella/ell) als 24/44. Sí, la Gemma dels poemes De la carn i l'esperit, que el va estimar i amb qui s'entenien perquè estaven en absoluta sintonia espiritual, però que no el podia estimar com ell volia, ella que tenia encara tant per volar.
Ens hem explicat tant de dues èpoques tan diferents de la vida d'en Pere. No tan distants en el temps, uns quatre anys: ell ja era a Sant Esteve l'últim cop que es van veure, amb 44 anys. Va ser quan ell li va demanar de no veure's perquè li era massa dolorós que ella després marxés. Jo vaig arribar quan en Pere acabava de fer-ne 48.
Feliç, la Gemma, de saber que algú com jo va compartir, va generar amb ell aquest "cercle tan bonic, quina cançó de vida tan lluminosa".
Marxo amb ella a finals d'abril a fer un peregrinatge de cinc dies pel Cap de Creus.
Dijous, 27 de febrer de 2020
He trobat una residència per a la Lluna per quan jo vulgui marxar i la Joana no ho tingui bé per fer-se'n càrrec. Hi estarà molt i molt bé, amb l'Àlex.
.jpeg)
Powered by CMSimple - Diseny de Perot. - CMSimple Legal Notices - Formulari de correu - Darrera actualització: November 06. 2025 18:26:02 - Inici de sessió
Mots a la Xarxa està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons