mots

a la xarxa

2018

Estrany i necessari, això d'escriure, ara que sembla que els fets han esdevingut tan imperants que no deixen temps mental ni cronològic per a asseure's a pensar què ens/m'ha passat, què ens/m'està passant.

Arrossegada encara pel tsunami de tristesa del 10 d'octubre de l'any passat, per tota la foscor, per tota la por que l'han seguit, resulta dolorós, fins i tot, mirar les cireretes que em trasplanten als camins del Montnegre, on ara voldria ser, cap a on no tinc energia d'anar.

Caldrà fer, doncs, una bona espolsada als genolls dels pantalons, que tenen algun estrip i tot, no fer cas de la sang que s'hi veu, i tornar a caminar, perquè la vida no m'ha estat donada per a quedar-me en terra, sinó per a seguir dempeus fins que sigui la meva hora de plegar... ni un segon abans.

Text redacatat abans de l'estiu

* * * * * * * * * * * * * *

Tal vegada va quedar una mica borrosa, però aquesta foto és de les que més m'agraden del dia en què ha culminat aquest estranyíssim any. El quinze de desembre, envoltats d'una trentena dels nostres amics, sortint amb dificultats d'un estat crític de salut d'en Pere (encara molt prim i necessitat de cadira de rodes), afrontant junts un engrescador projecte de vida que arribarà fins a l'inevitable moment del definitiu comiat, ens vam casar. Les setmanes de preparació ens mantingueren amb un horitzó il.lusionador, que no sempre es va veure a l'abast; la jornada va ser una celebració de l'amor tan plena que el benestar no s'esvaí durant força hores després; recordar-ho ens torna a fer somriure a tots els que en vam prendre part.

Powered by CMSimple - Diseny de Perot. - CMSimple Legal Notices - Formulari de correu - Darrera actualització: January 31. 2026 20:30:02 - Inici de sessió

Llicència de Creative Commons
Mots a la Xarxa està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons