mots
a la xarxa
Juliol
Dimecres, 11 de juliol de 2012
Anava a errar el dia de la setmana, senyal ben clara que estic realment de vacances. Ha costat permetre-m'ho, baixar la pressió, però molt menys que altres anys.
Observo la data de l'última anotació. Em sembla que havia de ser no gaire estona abans que en Pere tornés del metge amb la notícia del càncer que se'l podia endur definitivament. Fins al quatre de juliol, data de l'operació que li salvà la vida, foren unes setmanes estranyíssimes, en què el temps prengué unes dimensions ben extravagants, en què abraçar-nos fou com mai havia estat i -afortunadament, de fet- no ha tornat a estar.
A voltes paralitzada per la por, vaig assistir d'espectadora angoixada als preparatius d'en Pere per deixar-ho tot a punt per si se n'anava. Va viure en solitud la seva por, el seu procés interior; com ho vaig fer jo, que vaig tenir, en alguns moments, com a confident i acollidora de les meves llàgrimes la Mariona, meravellosa companya, que ha après a deixar plorar, a acostar el mocador i l'espatlla...
Tant ell com jo sabíem del dol de l'altre i en respectàvem la intimitat. No calia paraules ni llàgrimes, tan sols donar-nos la mà.
I, formalitzats els testaments, el document de parella de fet i les voluntats anticipades, també de la mà, vam fer el camí de la seva curació.
Soc estimada com ho vull ser.
Per un home amb qui estimo molt.
Amb una filla que creix en bellesa interior i exterior.
Curo les ferides que van aflorant des del fons.
Visc. I estic contenta de la meva vida.
Dimarts, 24 de juliol de 2012
Despistada com soc, vaig errar l'any de la penúltima anotació. Em poso 1984 i dic que puc canviar els anys a conveniència? O em poso relativistico-quàntica i afirmo que el temps i l'espai no existeixen? Cap de les dues opcions: em poso guapa i baixo al poble -tot i que més aviat fa pujada i baixada- a fer un parell d'encàrrecs, excuses intrascendents per a posar-me guapa, mirar-me als miralls que ho són i als que en fan i trobar que faig força (rectifico: molt de) goig.
.jpg) |
Tarda de verd i blau- |
Noia disfressada de noi, que trobo a la foto trencada que dormia al fons del meu calaix, fantasiejo fer-te una visita, acaronar-te els cabells castanys i curs. No em reconeixeries (?).
Jo, la dona que veig en el vidre de la finestra, no enyoro ser aquella noia. No enyoro la seva joventut, la seva enorme quantitat de futur. Potser perquè li sé el mal (de) viure...
No, només hi ha present.
Powered by CMSimple - Diseny de Perot. - CMSimple Legal Notices - Formulari de correu - Darrera actualització: November 06. 2025 18:26:02 - Inici de sessió
Mots a la Xarxa està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons