mots
a la xarxa
Juliol
Dilluns, 5 de juliol de 2010
Llargues semblen les hores d'aquest dia sola aquí dalt.
Basteixo plans de sortides, sec a llegir i a recitar, ara que la calor aconsella deixar la feina a l'hort.
Deixar passar el temps a la meva taula, amb les branques florides de l'olivera ballant amb el vent a l'altra banda de la finestra, i el meu rostre en el mirall rodó; sentir-me sense interferències de ràdio sorollosa, perduda a voltes la mirada en els verds i els blaus d'aquest migdia d'estiu.
Dilluns, 12 de juliol de 2010
Gairebé corpòria, la cançó de la txitxarra acaba d'acomiadar el dia, encara tenyit de rosa i blau. El grill i el mosquit n'agafaran el relleu, amb un baix continu de gossos allà baix a la vall.
Dimecres, 14 de juliol de 2010 (Gósol)
|
Passada la calor més forta, el poble reneix; com caragols que van sortint de la closca, petits i gra ns reprenen el carrer, però, sobretot, la plaça: el banc per als grans i algun de massa marrec, els petits erols dels mitjans que volten amunt i avall, fulards al coll dels que envolten la font... El sol s'ha post sobre el poble, mentre les muntanyes estaran encara una bona estona passant calor. La colla sorollosa d'escoltes ha marxat cap al castell, al ritme dels cossos en plena adaptació. Els vidres d'un cotxe aparcat esdevenen miralls, enyorats pels ulls joves: un, fins i tot, se sorprèn que des de dilluns (avui és dimecres) no es mirava en cap mirall. Potent jovenesa! |
 |
Baixo del castell amb temps perquè la foscor no em doni problemes amb les pedres tan irregulars del camí. Allà no hi corria gens d'aire, aire que sí corre ara pels carrers.
Aprofitant la fresqueta, uns joves juguen a futbol sala al camp de la piscina.
Aprofitant la fresqueta, les olors semblen haver-se fet més atrevides.
Fa estona, un ramat gran d'ovelles ha tornat a l'estable, se les sent encara d'aquí dalt estant... De fet, tot se sent: la graveta sota les rodes d'un cotxe més petit que els de joguina, el raig d'aigua sobre una galleda de plàstic, les forquilles de la gent sobre els plats de sopar també se senten en el poble quiet, agombolat per la vall més de terra que conec.
I aigua, aigua rajant per tot arreu.
L'església de Gósol, amb el seu campanar que toca cinc minuts tard, sembla haver-se enretirat respectuosa, davant la potència de la plaça, civil on n'hi ha. Els quatre dolls eterns de la font, presidint el cercle ombrejat de bancs de pedra, tenen una dignitat magnífica, gairebé maternal.
Costa anar a jóc amb aquesta nit fresca i quieta, que no acaba de ser negra del tot. Sec a la placeta de l'abeurador, vejam si la cançó de l'aigua m'ajuda a trobar la son.
Dijous, 15 de juliol de 2010
(Coll de Josa) Dues noies i una dona ja madureta, en absoluta roba i complements d'estiu-platja, escolten com una de les joves llegeix en veu alta, asseguda sobre la taula de pedra. Em sonen molt aquelles paraules... El espejismo de Dios*? Freud? No n'estic segura. La noia llegeix molt bé, entenent, assaborint els mots. Quelcom de solemne, d'extremadament digne, hi ha en aquesta escena, que fa que jo no interrompi ni amb el meu inseparable "bon dia".
Al Museu de les Trementinaires veig un vídeo on parlen la Sofia i en Miquel, els darrers en l'ofici; se'm queden al cor i em fan enfilar cap al seu poble, Ossera.
Quina meravella, aquesta vall de Tuixent-la Vansa, tota ella feréstega magnificència!
Arribada a Ossera, final de carretera, trobo cartells que hi anuncien habitants, diguem-ne, peculiars (un escultor d'Estats Units, un tal Jaume que té banderes budistes...). Potser fa un temps, sí, però ara no tinc ganes d'aquesta mena de personatges; prefereixo escoltar la gent del poble, les veus rovellades que recorden els temps en què eren joves i anaven a tot arreu a peu, quan les "becicletes" pesaven molt, però era com anar en tren.
*mesos després, em recomana aquest llibre un ex-alumne, en Dani, i és realment molt bo. L'autor, Richard Dawkins.
Divendres, 16 de juliol de 2010 (Molí del cavaller - pantà de La Baells)
Com a Ruidera, l'airet que ve de l'aigua és fresc. Sobre el verd líquid destaquen el blanc, el groc, el vermell dels caiacs que una colla de canalla està aprenent a fer anar.
Illa de frescor i aigua en aquestes muntanyes assolellades.
Dimarts, 27 de juliol de 2010
Recupero, per unes hores, la soledat; pel camí, tot baixant al poble; per casa, tot feinejant un xic; a la meva taula, havent dinat.
Posar(-me) límits costa; si més no, em costa a mi. Bé, potser no tant, ara que soc a casa, havent-me plantat amb un no.
Powered by CMSimple - Diseny de Perot. - CMSimple Legal Notices - Formulari de correu - Darrera actualització: January 31. 2026 20:30:02 - Inici de sessió
Mots a la Xarxa està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons