mots
a la xarxa
Abril
Diumenge, 4 d'abril de 2010
Plens els ulls de verd i gris de Bretanya, ens llevem a casa amb els mateixos colors. Se'ns van enganxar a la furgoneta i ens han seguit fins aquí?
Aprendre i equivocar-se;
adonar-se dels errors,
repetir-los i, malgrat tot,
acceptar que som nosaltres.
Arriscar-se a patir,
triar i fer-ho; però també gaudir.
Decidir fer-nos càrrec
de nosaltres mateixos,
pesats com som,
i tan imperfectes...
Caure, aixecar-nos i
tornar a caminar,
tot i els genolls bruts i macats,
car el llot
n'és l'alternativa.
Dimecres, 7 d'abril de 2010
| Ki revoltat- amb l'aire de tempesta ens atabala. |
Ki revoltat- fort aire de tempesta ens aclapara. |
Explicar-los com era en altre temps, transportar-los a d'altres llocs, a d'altres noms, amb els meus mots, amb els meus gestos.
Saber de què parlo, i parlar-ne amb amor, amb respecte.
M'he enfilat en un tren en marxa, i a voltes em domina el vertigen; però me'n surto i estic caminant per fer-ho cada cop millor, cada cop amb menys esforç.
Miro les meves mans més de vella que de jove. Ja no soc jove i no és ni bo ni dolent: és. I adonar-me'n em treu el pes d'haver de gastar tota l'energia que em caldria per a semblar-ho.
Dijous, 8 d'abril de 2010
| Empalma canonades, el lampista, sanador de ferides casolanes. |
 |
Segueix el xim xim |
La dona del mirall,
arrugues, cabell emblanquinat,
formes rodones,
em somriu en reconèixer-me.
Divendres, 9 d'abril de 2010
"Nulla dies sine linea". I és ben cert que em va bé, tot i que avui no acabava de trobar el moment, enderiada a aprofitar el sol que, finalment, s'ha dignat visitar-nos. Quina joia a la pell retrobada amb l'aire!
L'escalfor amable d'aquest sol d'abril m'ha pintat un somriure que m'ha acompanyat en les tasques d'aquesta tarda casolana que ja s'acaba.
Dijous, 15 d'abril de 2010
Anar a buscar llenya al bosc, tallar-la, apilar-la en capses, escalfar-s'hi... Hi ha quelcom de debò, en tot això.
L'escalfor ve del foc. Del foc del sol, de la llenya, o del cor; però sempre del foc.
Divendres, 16 d'abril de 2010
Res és tan important com això.
No cal agafar-s'ho tot plegat tan seriosament.
Passa la vida i creiem que som tan importants! Fràgils com branquillons, la pinya que sostenim caurà tard o d'hora a terra. I la vida seguirà el seu camí, resituades les partícules, noves, fràgils, impensades formes de la gran mare, la vida.
Res, realment, no és tan important com això.
Diumenge, 18 d'abril de 2010
De vegades, la por s'agrumolla al cor i surt xarbotant llàgrimes i mal humor. Cal, doncs, aixecar-se, espolsar-se els genolls i seguir caminant: cal recordar que la vida no l'he rebuda per a viure-la per terra. Cal estimar la meva por, agrair-li l'advertència, els necessaris serveis, i seguir caminant; permetre'm tenir por, viure-la i, en acabat, malgrat ella, seguir caminant; observar el que sí i el que no i, amb tot això a coll, seguir endavant. Bé que en sé el destí final; no vull perdre'm el camí, aquest regal farcit d'aventura, on la brúixola és el cor i els pulmons són el gaiato. Respiro, doncs, i em reincorporo a la caminada, amb pluja o sol, bona o mala companyia, xopa de suor o de llàgrimes...
Dilluns, 19 d'abril de 2010
Catorze anys ja fa que ens vam conèixer: jo, com a mare; ella, com a filla. Que gran que sona! Més cap als vint que cap als deu...
Els tractes eren que creixeria i volaria lluny de mi. Em sento tan cofoia de les ales que ja té!
Dimecres, 21 d'abril de 2010
Mocs i tos i esternuts i congestió i... Refredat en absoluta erupció. I, tot i així, seguir endavant, pas a pas, que la pila atabala.
Dissabte, 24 d'abril de 2010
Tempestes interiors
sacsegen abrandades.
Les branques són l'arbre?
El rostre que ara veig
no és el que em mirava.
El riu i l'aigua:
l'essència trastocada...
Verds que es mouen
i la por senyorejant-me l'ànima,
mentre retrec al de davant
la seva por quotidiana.
Tot gronxant-me, els mots
donen forma amb traça
al caos interior,
a l'atabalada basarda.
Quina joia, tenir els mots
que em fan de crossa
i m'atansen el sentit
del que conforma l'aquí i ara!
Dilluns, 26 d'abril de 2010
Ser escoltada.
Si més no, no ser interrompuda.
Ad-mirada, en respectuós silenci
de públic atent,
sotmès a la teva irresistible seducció...
I maltractar-te tot escrivint això!
Hom fa el que pot; no sempre prou, tal vegada, mai.
Però cal aixecar-se un i un altre cop. La vida així ho demana.
I respirar, i eixamplar la carcanada, que encongida no fas ni goig ni avances cap feinada.
"Nunca en doma, aunque estemos en derrota".
Dimecres, 28 d'abril de 2010
Fa un temps vaig començar un text al voltant del retrat d'una dona, que jo vaig batejar "Lola". Avui n'he trobat aquest fragment:
"La Lola passeja pel costat del rierol. No té gaire feina al taller, aquestes setmanes de final de temporada, així que aprofita per a treballar en la seva roba, i passejar, i llegir, i badar quan li vaga.
El tacte de la roba li apaivaga l'angoixa, les recances.
Fugir, anar-se'n de casa, era previsible, no li ha portat una vida-bassa-d'oli. A voltes li agradaria una existència així, a la Lola: que tot fos senzill, llis, amable, sense entrebancs i malfiances.
Prou sap que la vida no és d'aquesta manera. Pot pensar-ho, raonar-ho, veure-ho demostrat a tort i a dret. Però de vegades li cau tot el cansament del món al damunt i desitja una "felicitat" edulcorada de pel·lícula barata."
Powered by CMSimple - Diseny de Perot. - CMSimple Legal Notices - Formulari de correu - Darrera actualització: November 06. 2025 18:26:02 - Inici de sessió
Mots a la Xarxa està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons