mots
a la xarxa
Novembre
 |
Dimecres, 11 de novembre de 2009 Les fulles tardorals ja semblen estar-se retirant davant els colors de l'hivern. Diu que hi ha pocs bolets, està tot massa sec; hi ha, tanmateix, molt menjar al bosc: glans, molts glans, i cireres d'arboç. Els arboços semblen magnífics arbres de nadal abans d'hora, amb boletes de tots els colors. Donen aquesta fruitada tan espectacular un cop cada dos anys. Els que l'any passat van ser plens de cireres, aquest en tenen tot just un parell o tres, però van plens de campanetes blanques, les flors que seran fruit la tardor vinent. Les cireres d'arboç, amb el cicle de flor a fruit madur de tot un any, ens ofereixen la crònica de tot el cicle de les estacions. Sabem si ha plogut força o si hi ha hagut sequera: seran ben molsudes i dolces amb molt aigua, plenes de taquetes negres que aspregen molt si els núvols no han descarregat el que calia. És curiós de comprovar que no hi ha dos arboços que donin cireres del mateix gust. Unes són un pèl més àcides; les altres, una miqueta més dolces, o més aspres, o més... No sap greu d'anar-les tastant, quan n'hi ha tantes que no en faltaran per a la gent que viu en el bosc, com els senglars o els conills. Els que segur que hi arriben sempre a temps, just quan els fruits són més en la seva saó, són els ocells. Si no us fa angúnia, tasteu les que ells ja han encetat: segur que són les millors. |
Dilluns, 16 de novembre de 2009
Tinc la taula davant la finestra més arbrada de la casa, i tan mediterrània!
L'olivera, amb fruits petits; tan discrets, que costen de veure. Més enllà, la figuera, que insisteix a mantenir molta fulla encara verda; tanta, que l'arboç que hi ha darrera destaca només perquè duu uns fruits tan escandalosament acolorits. I, com cobrint-ho tot, les branques de l'alzina, plena de glans, mogudes per un vent que griseja a la finestra de la meva taula.
|
Dimecres, 18 de novembre de 2009 Comentant això amb un altre amic molt estimat (que bé tenir gent així a prop!), ell ho va tenir claríssim de seguida: molt millor el jonc, tan de casa nostra, tan poc exòtic. El jonc no és buit i, quan passa la torrentada, resisteix tot ajupint-se, mentre els roures són arrencats de soca-rel. Definitivament, ni roure ni bambú: jonc de ribera. |
 |
Dissabte, 28 de novembre de 2009
Tenim un veí entranyable, un home arrelat a la terra, savi com la terra.
Cal escoltar-lo, tot i la llargada i la confusió que solen amanir el seu discurs. Una de les seves frases que més em va costar d'acceptar, i que, desgraciadament, cada vegada veig més encertada, és: "De deu, tres són persones; el demés són gent".
Ja sé què vull ser quan sigui gran: persona.
Powered by CMSimple - Diseny de Perot. - CMSimple Legal Notices - Formulari de correu - Darrera actualització: November 06. 2025 18:26:02 - Inici de sessió
Mots a la Xarxa està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons