mots
a la xarxa
Juliol
 |
Dimarts, 14 de juliol de 2009 Ja som a Almagro, després de les vuit hores i mitja del viatge en "tren borreguero", d'ambient imsersil que, tot i els seus inconvenients, ha acabat fent-se familiar i tot. Els paisatges que passaven per la finestra em tenien constantment "ohquemaquejant": enormes horitzons, camps treballats, alzines aïllades, colors de la terra canviant... Anècdota temporal - a Alcázar de San Juan el temps es va aturar i es va embalar ensems: deturats durant una hora, que havia de ser quinze minuts, sense màquina ni aire condicionat, davant del rellotge de l'estació, que girava esperitat, gastant un minut en recórrer una hora. Vam calcular que ens havia plantat ben bé a Setmana Santa de l'any vinent. |
|
Urbanisme humaníssim, el d'Almagro: carrers amples, excepte els del nucli més antic, que tampoc són angoixants (de fet, s'agraeixen els carrers una mica estrets, sobretot per l'ombra que s'hi pot aconseguir), cases blanques que no passen en cap cas dels dos pisos, forja arreu. El més curiós és veure els canalons de desaigüe de les cases decorats; el més senzillet té retallada la punta com si fos una boca oberta. |
 |
 |
Ens recomanen un lloc i, entre d'altres plats, diuen que hi fan "duelos y quebrantos" (un barrejat d'ou i tocino picantot). No entenen per què m'emociono tant en sentir-ho ni per què corro a anar-hi a tastar-los. I és que m'estimo tant el llibre que comença així: "En un lugar de la Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme, no ha mucho tiempo vivía un hidalgo de los de lanza en astillero, adarga antigua, rocín flaco y galgo corredor. Una olla de algo más vaca que carnero, salpicón las más noches, DUELOS Y QUEBRANTOS los sábados, lantejas los viernes, algún palomino de añadidura los domingos, consumían las tres partes de su hacienda." L'obra del Festival que anem a veure aquesta nit és una potentíssima versió flamenca de Fedra. La música d'Enrique Morente, interpretada per ell i la seva filla Estrella, la fedra que fa Lola Greco, l'hipòlit sensualíssim, tota una força de la natura, acompanyats per un "coro" enèrgic i jove, posen la pell de gallina. |
| Dimecres, 15 de juliol de 2009 Visita guiada a Almagro, que inclou el Corral de Comedias, del segle XVI i, actualment, ben viu i actiu. Al vespre, hi vindrem a veure una obra que ens deixa ben "fredes" i que no cal recordar. Teoria plausible: com nosaltres, la gent que visita per primer cop el Festival va al corral segur, hi facin el que hi facin; si, a més, la companyia és de la comunidad, pues... La gent d'aquesta ciutat viu, tot participant-hi com a personal tècnic i/o com a espectadors, en aquest festival tot i que el fan des de Madrid. El gust pel teatre es nota en el dinamisme del corral i la seva companyia al llarg de tot l'any. Just davant del corral, a l'altra banda de la Plaza Mayor, una botiga em crida l'atenció: un autor hi ven directament la seva obra als lectors. Hi entro, és clar, converso una bona estona amb en Francisco (Paco) Romero, el tímid fotògraf que va descobrir tardíssim i a contracor la seva vocació de literat, i que defensa la seva obra amb un coratge i una honestedat esplèndids. Llegint-lo, a més, descobreixo que sap crear històries molt bones i servir-les excel.lentment. |
 |
Una altra recomanació: la companyia Teatro del Ser presenta un homenatge al teatre del segle d'or espanyol en forma d'un espectacle "gamberro", fresc, divertit, però extremadament fidel a l'esperit de les obres a què fa referència (El burlador de Sevilla, La vida es sueño, El caballero de Olmedo...). Tècniques de clown, canción española, picades d'ullet constants... Una meravella que ens fa riure amb el teatre clàssic, sense que ens en riguem d'ell en absolut. He trobat aquest blog de l'obra, que es diu Clasicorro lo serás tú.
 |
Dijous, 16 de juliol de 2009 Últim matí a Almagro, amb visita al Museo Nacional del Teatro, que no m'ha acabat de convèncer. Potser estic molt cansada; pot ser que hi hagi massa objectes i poca atenció a l'espectador, que no té ni un mal seient on poder observar res, que no pot veure amb un mínim de comoditat els vídeos que s'ofereixen, l'últim dels quals, un documental amb entrevistes a actors i actrius sobre el seu ofici, està a un volum tan baix que cal acostar-se a un pam de l'altaveu... La biblioteca, com la d'"Amanece, que no es poco" (película manchega donde las haya), té una ubicació peculiar: al mateix edifici que la policia local (a Amanece... comparteix totalment espai amb la casa-cuartel de la guàrdia civil). Ens acomiadem de la ciutat dinant els entrepans (con tomate, claro) que ens han preparat al bar de la cantonada: el tomàquet, ja havíem d'haver-ho imaginat, està tallat a llesques sobre el pa. En aquest mateix bar, portat per una família d'allò més trempada, havíem esmorzat "tostas con tomate", consistents en torrades sobre les quals s'escampa tomàquet tallat petitet; sort que ens havia sobrat una mica de formatge de l'eixut entrepà del sopar anterior. Aquestes catalanes... |
Anem a Ruidera, poble lleig amb ganes, però acompanyat d'una aigua que meravella, especialment quan la descobreixes per primer cop, en tombar un revolt de la carretera. Les Lagunas que prenen el nom del poble són precioses de debò i molt interessants geològicament i biològica. Aquest any, a més, estan al màxim de la seva capacitat.
| Divendres, 17 de juliol de 2009 Matí que comença amb la visita a un petit i recòndit (està "amagat" darrera el punt d'informació "del gobierno" del parc de Las Lagunas) jardí botànic: tot un oasi en un poble urbanísticament incoherent i aparentment desfet pel turisme interior que envaeix la zona, sobretot els caps de setmana i l'agost. La volta que fem a les Lagunas és molt agradable i cada parada en els passos d'una laguna a l'altra té algun encant especial. No ens podem banyar, però no cal: l'aire que ve del llac i l'ombra dels arbres fan que la calor quedi fora d'aquesta estreta llenca de natura verda. Gaudim observant un "somormujo" mare tot pescant i alimentant el parell de cries que té al bell mig del llac, mentre un amable ornitòleg del parc ens n'explica les peculiaritats, mogut per la curiositat bocabadada que mostrem davant l'espectacle, incomprensible d'altra manera per a nosaltres. |
 |
Per a una enamorada del Quixot com jo, calia visitar la Cueva de Montesinos, escenari de la narració més alucinant (o alucinada?) de tot el llibre. La sorpresa no va ser que la cova ja no tingui cap estalactita i estalacmita, que els ratpenats n'hagin pràcticament desaparegut, que tampoc sigui massa impressionant (si més no, el que es pot visitar), tot i el petit riu subterrani. La sorpresa és el personatge que es fa dir guia de la cova: la ignorància més joiosa, les bestieses més increïbles ("Cervantes, en la guerra de Lepanto, perdió un brazo", "le dio la primera parte del Quijote al carcelero que lo vigilaba en Argamasilla y este publicó el libro a su propio nombre", etc.), tot amanit amb "para hacer esto hay que documentarse". Serà cert que la cueva té poders alucinatoris de veritat?
No ens va decebre, d'altra banda, el paisatge del campo de Montiel, amb Ossa (con dos eses) de Montiel, poblet de cases blanques d'una sola planta, estampit contra el terra per un clima indecentment extrem, però d'una magnífica bellesa agrest.
La tornada des de Ciudad Real a Barcelona, tot i ser als gairebé 300 km./h. de l'AVE, va oferir-nos una meravella de paisatges que va fer el viatge d'allò més curt.
Powered by CMSimple - Diseny de Perot. - CMSimple Legal Notices - Formulari de correu - Darrera actualització: November 06. 2025 18:26:02 - Inici de sessió
Mots a la Xarxa està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons